Escotat dempuèi la distància, Georges Brassens es la quintesséncia de la cançon francesa. Pasmens, jos sa mostacha iconica e sa guitara acostica batega un secret sonòr fascinant: una relacion prefonda, subtila e curiosa amb la lenga occitana.
Es vertat que Brassens enregistrèt pas cap de cançon escrita integralament en occitan. Son catalòg de mai de doas-centas cançons foguèt elaborat en francés. Pasmens, sa identitat musicala se conpren pas sens sa pichona enfància a Sèta, sus la còsta de Lengadòc, ont grandiguèt banhat de la parlada populara e del païsatge sonòr de l’estanh de Thau.
La piada de la lenga d’òc dins sa creacion se manifèsta dins de detalhs insospitats. Al nivèl fonetic, la prononciacion sistematica de la «e» muda finala (lo schwa), pròpria del francés meridional, deriva directament de las terminasons atònas occitanas. Aquela cadéncia li permetiá d’articular una mètrica poetica de precision millimetrica e un ritme de compàs 6/8, d’un balanç inconfondiblement meridional.
De calcs lingüistics plan particulars
Al nivèl lexic, destaca un calc lingüistic fòrça particular dins l’usatge del mot pauvre. Dins de pèças emblematicas coma Les deux oncles («la pauvre marraine») o Pauvre Martin, l’adjectiu indica pas una penuria economica, mai tradutz la formula occitana paure / paura, emplegada ritualament al sud per se referir afectuosament a un defunt.
A la celèbra Supplique pour être enterré sur la plage de Sète, el meteis se proclamèt «l’humil trobador», religant son esperit libertari amb la granda tradicion poetica medievala d’Occitània. Tanben, en 1979 aculhiguèt amb un grand entosiasme las adaptacions al provençal del cantaire André Chiron, a qui fins e tot cediguèt son emblematic contrabaissista, Pierre Nicolas.
Uèi, de formacions coma Corne d’Aur’Oc o de figuras coma Claudi Martí contunhan de cantar son repertòri dins la lenga regionala. Brassens escriguèt en francés, mai son còr e sa mètrica bateguèron totjorn en occitan.
Un article de Tomàs Sastre Rubio
Imatge principala: STUDIO HARCOURT/CC
