Abans del grand Alexandre, existiguèt un autre assag de crear un grand empèri qu’aglutinèsse totas las nacions del Pròche Orient. Parlam del règne de l’emperaire Cir II (600 – 530 aC) tanben nomenat lo Grand, que creèt un empèri que governèt tota la region pendent dos cents ans, e que finiguèt justament amb la conquista del jove macedonian. La siuena interminabla lista de títols, los dos darrièrs fòrça significatius, demòstra la siuena granda importància: Rei d’Anshan (ont èra nascut), Rei de Pèrsia, Rei de Mèdia, Rei de Reis (un títol que serà après plan utilizat per la tradicion crestiana), Grand Rei, Rei de Babilònia, Rei de Sumèria e d’Acàdia, Rei dels quatre costats del Mond e Rei de l’Univèrs.
Cir proveniá de la dinastia aquemenida, e estendèt las frontièras del sieu empèri dempuèi la mar Mediterranèa fins a la limita de l’Índia. Tot un mond e amb un territòri similar a la del futur empèri d’Alexandre. Amb lo règne de Cir, l’Empèri Pèrsa venguèt la principala menaça de las polis grègas. Mas l’emperaire pèrsa mantenguèt un empèri descentralizat en províncias nomenadas satrapias e governadas per qualques militars de la siuena confidança, los satrapas. Qualques d’eles, per la siuena corrupcion e los sieus procediments autoritàris provoquèron que lo nòm, “sàtrapa”, aja de connotacions negatiuas.
L’unitat coma tòca
Amb la tòca de manténer l’unitat de l’empèri, Cir permetèt un grand respècte per las identitats culturalas e religiosas dels divèrses pòbles que configuravan aquel empèri. A la meteissa Bíblia, als libres d’Esdras e Neemias, es explicada l’istòria, que quand Cir conquistèt Babilònia permetèt als ebrèus tornar a Canaan e poder restablir la siuena vida religiosa, amb lo bastiment del segond Temple de Jerusalèm. E aquela es una de las caracteristicas del sieu règne, una cèrta imatge personala messianica de l’emperaire, utilizada per manténer lo sieu govèrn.
D’aquel govèrn es tanben remembrat lo nomenat “Cilindre de Cir”, qu’a la cultura iraniana es estat considerat coma la primièra declaracion de “dreches umans” de l’istòria. Es un objècte cilindric escrit en lenga acadiana e babilonica amb escritura cuneïfòrme que marcava de linhas seguidas posteriorament per d’autras declaracions modèrnas similaras (coma la Declaracion Universala dels Dreches Umans de l’ONU de l’an 1948). Foguèt descobèrt l’an 1879 pendent las excavacions al Temple de Marduk a Babilònia.
Lo Cilindre abolís l’esclavatge, l’egalitat entre totas las raças umanas e lo respècte envèrs totas las culturas e las religions. En cèrts empèris que pretenián l’uniformisme cultural e religiós, aqueles principis èran revolucionaris. Pr’amor que Pèrsia èra una civilizacion de tolerància, libertat e respècte. Aquela meravilha arqueologica explica tanben la genealogia de Cirus (es presentat coma lo “preferit” del dieu Marduk) e parla fòrça ben del sieu govèrn, del temps que critica l’anterior monarca babilonian Nabonidus. Un règne, fòrça desconegut a Occident, mas qu’influencièt clarament tot lo Pròche Orient.
Un article de Francesc Sangar*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
