Quand l’autor d’aqueste article èra mainat, pendent las annadas 1980, la television mondiala èra plena de fulhetons, coma “Dallas” o “Falcon Crest”, las nomenadas en anglés “prime time soap opera”, amb un grand succès. En aquelas sèrias televisivas, podiam veire de ricas familhas nòrd-americanas, amb de vidas personalas fòrça malaisidas. De divòrcis, de filhs amagats, d‘adulteris, de secrèts e de passions inconfessablas… Èran lo principal atractiu de lors istòrias. Mas agachavam tanben un mond de luxe, amb de mansions, de veituras, de jòiels e de fèstas, aluenhat de la vida quotidiana de la majoritat de las personas.
L’epòca del neoliberalisme
Perqué aguèron aquel succès mondial? Devèm situar aquelas produccions en lor moment istoric. Lo neoliberalisme e lo “culte als sòus” èran lo modèl en vigor de l’epòca al mond occidental. Las crisis economicas del petròli de 1973 e 1979, per l’encariment d’aquel produch basic, èran estadas superadas.
La societat avalorava enòrmament aquelas personas entrepreneiras que decidissián crear una entrepresa o un negòci, e trionfavan. E lo prèmi a aqueles ganhants èra justament aquela vida de luxe, e la mostrar èra un signe de distincion que mostrava qu’èran de personas reussidas en la vida. Aver un vaissèl al pòrt o far de vacanças a de luòcs exclusius èra fòrça avalorat.
Se conformar amb un trabalh solament per viure donava pas una bona imatge davant totes. E fracassar en la vida laborala o als negòcis balhava encara una imatge mens positiva. E mai se arribèsse pas als nivèls de riquesa de las familhas protagonistas d’aquelas produccions, èra tanben fòrça avalorat lo professional ganhaire al sieu sector. Èran d‘exemples que fòrça mainats volián imitar quand foguèsson adultes.
Aquel imaginari collectiu podiá solament venir una realitat amb de govèrns orientats vèrs una politica neoliberala. L’arribada al poder a Granda Bretanha de Margaret Thatcher l’an 1979 e als Estats Units d’America de Ronald Reagan l’an 1981 (amb la “Revolucion Conservadora”), creèt un blòc de govèrns neoliberals qu’apiejavan aquela situacion. Una reduccion de pression fiscala, amb rebaissa considerabla dels impòstes, per estimular l’economia e l’esperit d’entrepresa, una simplificacion (en qualques cases, supression) de determinada legislacion economica per favorizar l’iniciativa privada, de privatizacions massivas d’entrepresas publicas per aténher d’inversions… Foguèron qualqu’unas de las tòcas mai importantas d’aquel neoliberalisme economic.
Naturalament, aquela politica economica aguèt los sieus ponches escures, amb la reduccion tanben d‘ajudas de l’Estat del Benestar o dels dreches dels consumidors per aver redusit excessivament la legislacion, que suprimissiá qualqu‘unes gatges de recebre un bon servici o una bona qualitat en los produches, e que se poguèt verificar sustot al sector financièr.
A fins de la decada de 1980 e començament de 1990, lo modèl començava a mostrar las siás mancas, del temps que Margaret Thatcher e Ronald Reegan abandonavan lo poder e d‘ans après Bill Clinton e Tony Blair governavan los Estats Units e la Granda Bretanha, amb de politicas mai orientadas vèrs de problèmas socials. E lo genre de las “prime time soap opera” finissiá, malgrat qualques assages recents de ressuscitar aquelas sèrias de television, que son pas arribats a se consolidar, de segur pr’amor que l’imaginari collectiu mondial a d’autras prioritats ongan.
Un article de Francesc Sangar*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
