Pendent los sègles XVIen e XVIIen en Catalonha tota la populacion parlava en lenga catalana (l’unica oficiala amb lo latin). Mas aguèt una politica dirigida a introdusir la lenga castelhana en de celebracions liturgicas catolicas.
Jol reinatge dels Reis Catolics foguèt creat lo Tribunal de la Santa Inquisicion, amb una manièra de trabalhar alièna a las tradicions dels estats de la Corona d’Aragon, e qu’utilizava lo castelhan. Una nòrma de l’an 1560 remembrava que “los negòcis de la Fe se devon resòlvre en lenga castelhana”. Mas l’impacte mai important provenguèt dels òrdres religioses, sustot dels “jesuïtas”, amb fòrça sacerdòts originaris del reialme de Castelha, qu’èran fòrça nombroses dempuèi la segonda mitat del sègle XVIen e que predicavan en la siá lenga. Mentretant, la lenga de la majoritat dels actes liturgics e de la Bíblia contunhava d’èsser lo latin, coma èra ordenat a tot lo mond catolic.
La dubèrtura del debat
Aquela preséncia del castelhan en las predicacions originèt un debat fòrça important dins lo Principat jos la premissa de la desconeissença d’aquela lenga per la majoritat de la populacion catalana. Vertadièrament, amb unes estats de la Corona d’Aragon qu’èran sobeirans, lo castelhan èra una lenga estrangièra en aqueles moments. Fin finala, en un concili provincial celebrat l’an 1591 a la Tarraconense, los evesques catalans decidiguèron defendre lo catalan coma lenga abituala de las predicacions al Principat de Catalonha.
La polemica contunhèt los decènnis posteriors. L’an 1636, l’evesque de Tortosa, Justino Antolínez, pendent la celebracion d’un nòu concili provincial defendèt nòvament la predicacion en la meteissa lenga catalana. Un exemple que demòstra que lo tèma èra encara motiu de debat. Los documents definitius d’aquel concili refermèron la preferéncia del catalan en los sermons, e mai se permetiá l’utilizacion del castelhan en qualqu’unas escasenças, sustot a las catedralas pendent d’actes liturgics importants e als monastèris, segon la composicion e las originas dels membres de la comunitat monastica.
Lo canonge de Lhèida, Juan Gómez Adrin, aviá publicat un document intitulat “Memorial en defensa de la lenga castelhana”, que foguèt criticat per un autre amb un nòm gaireben identic “Memorial en defensa de la lenga catalana” escrich per Dídac Cisteller. Aquel segond document, fin finala defendut pels evesques de la província de la Tarraconense, defendiá la preferéncia del catalan, mejançant fragments dels tèxtes evangelics, e la jurisprudéncia emesa per d’autres concilis eclesiastics.
Malgrat que la preséncia de la lenga catalana èra assegurada per aquela legislacion, lo nomenat “drech de preséncia” que possedissián los monarcas ispanics provocava la preséncia d’evesques e abats d’origina castelhana en la Corona d’Aragon. Amb aquel drech de preséncia los monarcas prepausavan (impausavan) d’evesques en las diocèsis e d’abats als monastèris. La monarquia ispanica, residenta en Castelha, prepausava abitualament totjorn candidats d’origina castelhana.
La preséncia de preires catalans es estat totjorn un tèma important en Catalonha. Jos la dictatura franquista, e malgrat la repression, trobam la campanha “Volèm d’evesques catalans”, e ongan quand, qualqu’unas diocèsis catalanas an de besohn substituir un evesque, es escuelhut abitualament un substitut entre las diocèsis de las tèrras de lenga catalana.
Un article de Francesc Sangar*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
