Home ISTÒRIA UNA LITERATURA ENRASIGADA A LA TÈRRA
UNA LITERATURA ENRASIGADA A LA TÈRRA
0

UNA LITERATURA ENRASIGADA A LA TÈRRA

0

Joan Bodon (1920-1975)  es un dels principals escrivans de la literatura occitana contemporanèa. Nasquèt l’an 1920 a Crespinh (dins l’ancian ostal familial i a un musèu consacrat a la siá vida e òbra), près de Rodés, e als dotze ans quand estudiava encara, coneguèt l’òbra de l’escrivan e abat Justin Besson (1845-1918), sustot lo sieu poèma epic “D’al brèç al cavòt” (1892) e comencèt la siá passion per la literatura e la lenga occitanas.

A l’Escòla Normala a Rodés, ont estudiava per professor, coneguèt l’an 1938 l’escrivan Enric Molin, amb qui mantenguèt una amistat e una relacion epistolara pendent mai de trenta ans, e qui, en vesent las bonas aptituds literàrias de Joan Bodon, l’animèt a escriure. En aquela epòca comencèt a publicar qualques poèmas en la premsa locala.

Acabèt los estudis l’an 1940, mas la situacion politica del moment prejudicièt los sieus plans. Coma fòrça d’autres joves se vegèt obligat a partir a Alemanha per realizar lo Servici de Trabalh Obligatòri, una sòrta de prestacion laborala obligatòria a las fabricas alemandas, que los nazis impausèron als joves de França pendent l’aucupacion e que foguèt acceptada pel regim collaboracionista de Vichèi. Los nazis l’envièron a Breslau, a Polonha. Las marridas condicions de vida e los orrors de la guèrra marquèron lo caractèr de Joan Bodon, que foguèt liberat per l’Armada Roja de l’Union Sovietica.

Acabada la guèrra, recuperèt lo son mestièr de professor, mas foguèt destinat a exercir de mèstre rural de manièra provisòria e itineranta. A Durenca, tanben près de Rodés, l’an 1946 coneguèt la siá molhèr, Camilha Vida, tanben professora, amb qui aguèt sièis filhs. Aguèt una granda relacion amb los sectors comunistas, en ajudant amb la publicacion “La Voix du Peuple” amb articles en occitan. Atenguèt fin finala una plaça establa de professor a Mauron de Malavila, près de Vilafranca de Roergue.

La coneissença de Robèrt Lafont

L’an 1952 coneguèt a Tolosa Robèrt Lafont e autres membres de l’Institut d’Estudis Occitans. Amb eles, descobriguèt una sensibilitat desparièra al Felibritge (qu’aviá impregnada la literatura occitana dempuèi lo sègle XIX), mas decidiguèt d’assimilar totas doas concepcions, en prenent lo melhor de caduna de las tendéncias. Posteriorament l’an 1955 dintrèt a l’Institut coma membre.

Joan Bodon foguèt pas en absolut indiferent als problèmas de la societat e als eveniments que succedissián. Sostenguèt als minaires caumaires de La Sala e participèt tanben als eveniments de Mai de 1968 a Clarmont-Ferrand o a las massivas manifestacions de Larzac de l’an 1973 en contra del bastiment d’un camp de pròvas de l’armada francesa dins una zòna rurala e elevaira.

La siá fragila economia, tipica d’una familha nombrosa, provoquèt la siá marcha a Argeria l’an 1968 coma cooperant e professor agrari. Aprenguèt ailà arabi e verifiquèt los efièches negatius qu’aviá provocat la colonizacion francesa. Après una longa malautiá moriguèt l’an 1975 al país african, en daissant una òbra literària d’una extraordinària qualitat.

Aquela òbra abasta divèrses genres coma lo roman, la narracion brèva e la poesia. Qualqu’uns dels sieus poèmas serián inspiracion per la Nòva Cançon Occitana e convertits en cançons, coma per exemple “Los carbonièrs de La Sala”, consacrat als minaires caumaires de La Sala mencionats anteriorament, de la part del cantaire carcassonés Mans de Breish. E son modèl de lenga es estat inspiracion per autres escrivans occitans, en realizant un trabalh basic en la normalizacion lingüistica occitana. Amb la siá òbra, Joan Bodon mostrèt una clara preocupacion pel present e lo futur de la lenga.

La siá òbra marca una clara intencion reüsida de modernizar la literatura occitana, en mostrant amb fòrça detalhs e amb de sonhadas descripcions la realitat del país, mas mejançant tematicas simultanèament universalas, en creant una mescla d’identitat e universalitat amb una granda perfeccion. Vertadièrament Joan Bodon mostrava aquela idèa tan tipicament occitana (e tanben catalana) de voler èsser autoctòns mas tanben dobèrts al mond.

Lo sens de la vida

En las siás creacions observam un cèrt sens tragic de la vida, fòrça abitual en civilizacions coma l’occitana qu’an patit de capítols doloroses pendent la siá istòria, mas tanben de la siá pròpria existéncia vitala, amb episòdis tanben malaisits, coma los qu’avèm comentat abans. Analisam qualques unas de las siás òbras. A “Los Contes dels Balssàs” (1953), se descobrissiá la tanhença de Joan Bodon amb l’escrivan francés del sègle XIX Honoré de Balzac. Es un recuèlh de contes e narracions brèvas, coma tanben “Contes de lo mieu ostal” (1951).

Lo sieu roman “La Grava sul camin”, publicat l’an 1956 per l’Institut d’Estudis Occitans, e que foguèt un succès amb unas excellentas criticas, es inspirat en las experiéncias viscudas per Joan Bodon, amb lo sieu retorn après lo servici laboral obligatòri a Polonha pendent la guèrra. Mostrèt tanben en las primièras paginas del roman l’impression negatiua que li produsiguèt quand èra mainat l’abséncia (mensprètz?) de la siá lenga occitana a l’escòla.

“La Santa Estèla del Centenari” (1960) sorgiguèt après la siá participacion coma convidat d’onor a la fèsta de la Santa Estèla que los Felibres avián celebrada l’an 1954 a Avinhon. “Lo Libre dels grands jorns” (1964) nos mòstra l’istòria d’un òme, a qui après recebre la notícia que patís un càncer impossible de guarir, decidís passar lo sieu temps final a Clarmont-Ferrand, una vila que desconeissiá, tot amb l’acompanhament de fragments de poèmas de trobadors recitats qu’apòrtan beutat a la narracion.

Amb “Lo libre de Catòia” (1966), remembrèt l’inspiracion que li marquèt una companha d’estudis de l’Escòla Normala de Rodés, nomenada Denise Blanqui, qu’èra filha de la darrièra familha d’Enfarinats, unes catolics reaccionaris. En aquel roman adaptat a fins del sègle XIX, nos descriu una societat rurala, ont una familha, los Catòia, viu dins lo passat e son marginalizats per lors vesins en manténer l’anciana religion e las vièlhas costumas.

A “La quimèra” (1974), lo sieu roman mai long, e de caractèr istoric, nos narra la vida de Pèire Vaissièr, originari de Roergue, pendent la Guèrra dels Camisards del sègle XVII. En aquel conflicte, los pageses calvinistas del Lengadòc s’afrontèron amb la derogacion de l’Edicte de Nantas qu’aviá permés la libertat religiosa a França. Qualques scènas del roman succedisson a Argeria, ont l’autor residissiá alavetz. L’òbra de Joan Bodon es imprescindibla per conéisser la literatura e la realitat occitana contemporanèas.

Un article de Francesc Sangar*

*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.

Christian Andreu Nasquèt a Barcelona en 1972, estudièt jornalisme a l’Universitat Autonòma de Barcelona e son especialitat es la politica internacionala. Parla uech lengas dont l'occitan. A publicat lo libre Art i Lletres a Horta-Guinardó e a collaborat totjorn amb de jornals catalans, bascos e occitans coma La Veu del carrer, El Punt, Egin, A vòste e Jornalet. Es maridat, a dos enfants, Jana e Roger, e demòra a Reus.