Lo cap d’Òbra d’Anthony Harvey, L’Abdicacion (1974, scenàri de Ruth Wolff), pot èsser considerada la representacion sul ecran fins ara de la personalitat e de la vida extraordinaria de la reina Cristina de Suècia.
Al sègle XVIIen, Cristina abdiquèt son tròn protestant, tròn del mai fòrt sobrepoder europèu, afin de viatjar a Roma e d’abraçar la fe catolica. Aquesta istòria romantica a capturada l’imaginacion de plan de mond despuèi, e Greta Garbo ela meteissa – la causida naturala – joguèt la reina dins lo “biopic” de 1933, Queen Christina.
Queen Christina foguèt la vista hollywoodiana, e, sens mancar de respècte per la meravilhosa Greta Garbo, cal dire que lo film es tipic del romanticisme d’aquela institucion americana. Afin de promocionar Garbo, Queen Christina dòna tròp d’onor a la vertadièra Cristina, en idealisant son amistat ab l’ambaissador espanhèl – en realitat una “amistat” solament d’intriga politica.
Dins L’Abdicacion, Liv Ullmann exprimís mai autenticament la personalitat de la reina pucela (vertadièra pucela tota sa vida – pas pretenduda coma Isabel Tudor!) … Ullmann mescla perfièchament la fiertat ferotja e la vulnerabilitat amabla de Cristina. En termes d’aquesta personalitat, la representacion es sens egal. Sonque a regard de l’arribada de la reina a Roma es L’Abdicacion un pauc libre ab la vertat. (Tot ben qu’èra reina abdicanta, Cristina retenava sa còrt, que l’acompanhava sul viatge, e sus la quala la reina contunhava aver poder de vida e de mòrt. Son arribada èra alara luenh de secret, e recebiá totas las onors d’un progrès reial). Mas aquesta digression dels fachs es sens dobte intencionala, e servís lo but del film: de pintar un portrach psicologic de Cristina. L’Abdicacion – per mejan dels dos excellents actors, Liv Ullmann e Peter Finch coma son inquisitor, e ultimament son amic, lo Cardinal Azzolino, es una exploracion de la sexualitat reprimida ansin qu’un cap d’òbra visual: unic, bèu, e de grand poder.
Lo “psicoanalisi” de Cristina, entreprés per Azzolino (las letras dels dos amics an sobreviscudas), comença tre l’arribada de la reina a Roma. La fotografia bruma dòna lo film una qualitat de pantaissada qu’exprimís lo tema “terapeutic.” La vida de Cristina nos es mostrada en una sèria de “flashbacks”. L’inquisicion incessanta e determinada – cerquant sas rasons de voler audiéncia ab lo papa – reussís enfin de brisar sa fiertat feròtja e insalubra de pucela amargament reprimida e desolada, e de desmascar una jova femna isolada, malurosa e sensibla. L’intimitat atal producha mena Azzolino ansin que Cristina de questionar lo celibat que los dos ne son tenguts captius. Es la Gleisa qu’ofrís la solucion: cal renonçar lor amor. Lo mond es mai grand que los sentiments, l’un per l’autre, de dos pichots estres. Azzolino e Cristina sabon que cal dire «non», l’un a l’altre.
Los dos amoroses
«Sèm, vertat, los dos amoroses los mai maluroses, disent «non» l’un a l’altre? E aquò es lo mai grand cadèu que cadun de nosautres pot ofrir». Lo renonciament final, que menara a l’acòrd del papa de permetre a Cristina l’audiencia qu’ela exigís, es precedida per la scèna benleu la mai bela de L’Abdicacion. Cristina, una femna plena de vida, deu renonçar – abdicar – tot espèr de compliment dins la vida. Pendent qu’ erra desconsolada , cerquant Azzolino entre la multituda dels cardinals dins lo palais papal, lo film se ressembla a una pintura d’un dels mestres italians de la Renaissensça. Lo mond, que s’exprimís per mejan de las visions d’eles que passon – los uns silenciosament pensius , ab simpatia, benleu (òm imagina), los altres indiferents – contempla l’enigma d’aquesta femna, mas contunha pasmens de seguir son camin impersonal. Es gaire possible d’imaginar una actritz, Ullmann exceptada, que poiriá exprimir tant sensiblement la fatiga e lo desespèr de la Cristina brisada.
Cal mencionar la rèsta dels actors, totes superbs dins lor ròtles. Sobretot la bela Ania Marson, que jòga la companha de Cristina, Ebba Sparre. Ebba es immortalisada pels escrivans europèus per sa beutat, e mademoisela Marson onora aquela tradicion per mejan de sa simpatia desesperada e sens comprener per sa mestressa tormentada. Cyril Cusack es lo regent suedès Oxenstierna, egalament rendut perplèxe per l’enigma qu’es sa reina, e James Faulkner es l’aristocrata libertin, Magnus de la Gardia.
L’Abdicacion es estat benleu criticat injustament, mas es lo film lo mai autentic e fisèl sul subjèct de Cristina de Suècia. Òm es encoratjat alara de recercar aquela personalitat, que lo film es la pintura perfiècha. Es tanben un estudi seriós de l’isolament de l’esperit de nòstres jorns de mai en mai prevalent, benleu mai prevalent ara que dins l’epòca de Cristina. Es un film que l’òm deu carir.
Anthony Walker*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
