En escrivent ma Pichona istoria de l’humanitat ai fach de decas importantas quand parlava de la China imperiala. Cossi es facil de veire l’istoria dins lo prisma de la nòstra istoria europèa! Aquò es estada la costuma dels marxistas, sustot leninistas, qu’an volgut seguir un procès de l’istòria sociala qu’es uniforme e net. Aquel procès a quatre nivpels: 1) comunisme primitiu 2) esclavatge ancian 3) feudalisme e 4) capitalisme.
Aqueste es estat, e rèsta, lo catequisme istoric del Partit comunista chinés, seguissent fidelament los mestres bolchevics Lenin e Stalin, e los mots del «grand dirigent» el meteis, Mao Zedong. Es lo procès, d’a fons occidental, qu’es encara repetit per l’estat chinés, que seguís encara l’ideologia – segon l’istòria al mens – del PCC, e acceptat fins a plan recentament pels sinologistas. Mas, es pas vertadièr.
Lo feudalisme europèu, societat plan coneguda en çò de nosautres, societat de servatge, es alara transposada pels marxistas del sègles XIX e XX sus totas las societats pre-capitalistas, i compresa la China, per d’explicar lo procès de desvolopament istoric dins cada país. Aquò va plan per comprene l’istòria europèa, alavetz aquò va plan per totes! Mao a pintat alara la China imperiala coma un «empèri feudal», son aristocracia de barons a l’europèa, sos paisans – sobretot agachant lo Tibet – de sèrfs. Tanben en despit de sa naissensa paisana, Mao es persuadit el meteis pel catequisme istoric marxista-leninista, car es pas un istorian independent, mas un ideologista. E tot deu se conformar.
E alara, ieu-meteis ai seguit aquest procès dins ma Pichona istoria.
Cal reveire. L’estudi puèi m’a reveladas aquestas conclusions d’a fons diferentas.
La China feudala èra d’efièch una realitat abans de la consolidacion imperiala del segle III Abans de Crist. Lo feudalisme de l’epòca del Chou èra l’epòca ont vivián Confuci e Lao Tse – una societat de nombroses reis e princes feudals, coma vesèm pintada per Szu Ma-chien dins lo sieu Remembres de l’istorian.
Sens dobte èra un procès gradual, mas pendent los Han (epòca de l’empèri roman en çòo de nosautres) foguèt establida la China imperiala, una societat que demorariá fondamentalament integrala fins a la revolucion de 1911.
Marx, l’eròi de Mao, Marx l’admirasor del capitalisme, diguèt que lo colonialisme britanic liberariá enfin los Chineses de sègles de «estupiditat eiretada». Atal era la vista arroganta e ignoranta de la borgesiá occidentala: la China imperiala un cadavre pudent que resistissiá «lo progrès» de la «civilisacion».
Luenh d’èsser un «cadavre pudent» que restava dins una «estupiditat eiretada» a travèrs los sègles, la China imperiala era, a travèrs dels millenis, la civilisacion la mai importanta e la mai granda sus la planeta. Luenh d’èsser un fossil, era una civilisacion vibranta, ab l’umilitat de reconéisser que tot es impermanent. A travèrs de l’istòria chinesa las dinastias son nascudas e son destruchas segon aquest dire bodista. Cadun aviá sa civilisacion que batissiá suls acomplissaments de son antecedent.
Qu’èran alara las classas e qu’èra lo sistèma de produccion d’aqueste empèri pendent 2,000 annadas de son istèria senon lo feudalisme imaginat pels Occidentals, sobretot los marxistas-leninistas?
Tre la dinastia Han, lo sistèma chinés, e tipicament chinés, foguèt ja establit al nòrd del país. Una meritocracia centralisada que fornissiá la burocracia de l’autocratea. Aquesta burocracia-meritocracia èra e restarié – ab l’excepcion de periòdes episòdics de turbulencias intra regnum – lo sistèma fins a l’abdicacion del darrièr emperaire en 1911.
«Lo tresor real es possedir de libres, e una vida de repos mena vèrs l’immortalitat.»
(Confuci. De l’autobiografia de P’u Yi).
Una meritocracia fluida e mobila, fondada intellectualament sus la practica de la literatura e la poesia, e las maximas eticas confucianas – atal s’èra constituada çoò que la borgesiá industriala d’Euròpa e Karl Marx apelavan al sègle XIX «la estupiditat eiretada» dels sègles chineses!
Tota la societat servissiá las valors confucianas, e lo camin de la literatura e la poesia èra la mai estimada de totas las carrièras, e lo sistèma d’educacion lo reflechissiá. Aqueste sistèma educatiu èra dubèrt a cada drolle e cada òme chinés. (Las filhas e las femnas estant exclusas, cèrts individús solament exceptats a travèrs l’istòria de l’empèri). Cada paisan atendissiá l’escòla de son vilatge ont lo solet subjecte èra la literatura. L’escòla èra gratis, i compreses los examens imperials, dubèrts gratis a cada subjecte de l’empèri a travèrs de sa vida. Las recercas nos mostran que los filhs dels mandarins èran pas necessariment eles que trionfavan totjorn dins los examens, e mants filhs de paisans devenián mandarins a lor torn. Aquè èra convenable a l’estat, li assegurant la fluiditat de la burocracia e protegissent lo tron de l’ambicion nepotista sus la part dels oficials. Atal, un estat autocrata e absolutista favorissiá paradoxalament una sòrta de «democracia» al nivèl dels escolans, siàn paures siàn rics.
Alara, la mobilitat de las classas dins las epòcas d’estabilitat èra tipica, fondada sul merit de cadun. E cadun, dins una societat e cultura de grandas familhas estendudas, profitava del sosten dels seus.
Dejós l’emperaire e la familha imperiala, èra alavetz la meritocracia escolastica, d’eles qu’avián reussit als examens superiors de literatura e de poesia – classa regnanta, dubèrta a cadun que lo meritava. Classa regnanta en termes de burocracia: pas parasitica mas salariada, recebent son pagament sus l’escalièr del govèrn directe de la borsa del tron. E aquesta borsa replenida per mejan de la taxacion dels proprietaires.
Los meritocratas-escolastics devenián proprietaires de tèrras cultivadas pels paisans-rentièrs recebent lor partida de la tèrra, per consomar eles meteisses, o vendre. En cultivant la tèrra d’un oficial, lo paisan paure èra alara exempt de la taxa imperiala que lo proprietaire deviá pagar. Los paisans mai rics avián l’opcion de restar fermièrs-proprietaires independants, mas subjectes alara a la talha imperiala. (D’aquela classa veniá Mao el meteis).
Plan sovent los emperaires avián enveja de limitar lo nombre de tèrras crompadas pels oficials e mantengudas pels paisans-rentièrs, sistèma tristament vulnerable a la corrupcion. Un oficial-proprietaire viciós cubririá son pagament de la taxa per mejan d’augmentar las rentas qu’exigissiá de sos tenants. Aquò devendriá un problèma de mai en mai seriói a travèrs de l’istòria de l’empèri, e menariá a l’enemistat dels paisans per aquests «senhors» que resultariá enfin amb de chaples de la guèrra de T’aip’ing pendent las annadas 1850-60 e de la guèrra civila de las annadas 1930-50.
Aital era la classa paisana devessida en dos: fermièrs independents e fermiers tenants. Entre eles e los oficials-escolastics èran la classa mercantila, l’artisanat, e los mestièrs. Aqueles, dins una cultura de grandas familhas estendudas, ofrissián lors talents als oficials e al tron en arquitectura, irrigacion, sciencias, municions, ingenièrs, eca. Aquelas familhas emplegarián tanben eles de vila o de campanha en aprentissatge. Una borgesiá chinesa devendriá importanta sustot pendent las dinastias Sung et Ming, quand la China èra vertadierament la mai granda civilisacion sus tèrra. (Veire Michael Wood, L’Istòria de la China).
Los envasidors mongols e manchós èran sens dobte de culturas feudalas, mas la China los transformava, sobretot los Manchós qu’establiguèron lo Ch’ing, lo dernièr empèri (1644-1911).
Lo Tibet.
L’estat chinés modèrn fa mult a prepaus del «servatge» al Tibet jos los Dalai Lamas, mas dobti tanben aquò. Thubten Jigme Norbu dins son libre Tibet nos apren la fluiditat e mobilitat de la vida en Tibet, ont la noblessa èra tanben subjecta a un sistèma de meritocracia.
Sobretot aquestas societats e culturas èran brica «feudalas» al sens europèu, e meritan las recercas emancipadas dels nèstres prejutjats occidentals.
Anthony Walker*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
