En 1850 la Peninsula Italiana èra dividida en divèrses estats sobeirans, amb las siás respectivas dinastias governantas: lo Reialme de las Doas Sicilias, al sud de la peninsula e a l’isla de Sicília e amb capital a Nàpols, los Estats Pontificals al centre e governats pel Papa de Roma, la Toscana amb capital a Florença, los ducats de Parma e Modena, lo Reialme del Piemont e Sardenha governat per la dinastia dels Savòia e amb capital a Turin e lo Reialme de la Lombardia e lo Venèt jos la sobeiranetat de l’Empèri Austrian dels Habsburg. Las meteissas Parma, Modena e Toscana èran tanben governadas per de princes aliats dels Habsburg.
Dempuèi de tempses ancians se somniava amb una unificacion de la Peninsula dins un unic estat, e en la Revolucion de 1848 ja s’aviá produsit un primièr assag qu’aviá fracassat, la nomenada Primièra Guèrra d’Independéncia Italiana, dirigida pel Piemont, l’unic dels estats italians ont existissiá un regim liberal parlamentari. Èran los tempses del “Rissurgimento”, ont s’identificava l’identitat italiana amb d’idèas de Revolucions Liberalas. Per fòrça italians l’unificacion podiá venir l’escasença perfiècha per establir tanben un regim liberal, mas los Habsburg o permetrián pas jamai.
D’ans après, los Savòia piemonteses tornèron iniciar aquel procès, jos la direccion del rei Victor Manuel II e lo sieu primièr ministre Cavour. Començava la Segonda Guèrra d’Independéncia Italiana. L’an 1859, Piemont declarèt la guèrra a Àustria amb lo supòrt de França, ont reinava l’emperaire Napoleon III amb lo regim del Segond Empèri. L’emperaire francés èra interessat en èsser considerat lo defensor dels nacionalismes per atraire aquelas nacions a l’influéncia francesa.
Après las victòrias a las batalhas de Magenta e Solferino, los austrians se retirèron de Lombardia, mas coma mercejament a Napoleon III, Piemont cediguèt la sobeiranetat de la província de Savòia e la vila de Niça a França.
L’an 1860, en plen entosiasme nacionalista italian, Parma, Modena e Toscana convoquèron de referendums ont la populacion votèt majoritàriament en favor de l’unificacion, del temps que lo militar e politic Giuseppe Garibaldi (lo grand eròi de l’unificacion e l’independéncia) amb una armada de mila dos cents volontaris vestits amb camisa roja, “l’expedicion dels mil”, conquistèt l’isla de Sicília, après Nàpols, e provoquèt la casuda de la dinastia dels Borbons al Reialme de las Doas Sicilias.
La naissença del reialme d’Itàlia
L’an 1861 un parlament amassat a Turin proclamèt lo Reialme d’Itàlia amb la dinastia dels Savòia coma nòus reis italians e Victor Manuel II se convertissiá en lo nòu monarca dels italians, mas i aviá encara de territòris defòra dels limits del nòu estat, Venècia e Roma. Napoleon III de França se convertissiá ara en un enemic de l’unificacion, perque los catolics franceses pressionèron lo sieu emperaire perque ajudèsse al Papa de Roma a manténer la siá sobeiranetat suls Estats Pontificaus e Napoleon envièt de soldats per ajudar en la defensa de la vila contra los Savòia. Mas pels nacionalistas italians la vila de Roma aviá de venir la capitala de l’Itàlia unificada.
L’an 1866 Itàlia recebèt l’ajuda de Prussia, que voliá tanben iniciar un procès d’unificacion de las tèrras alemandas, mas que s’aviá d’afrontar tanben contra l’Empèri dels Habsburg, per decidir qual dirigiriá la nòva Alemanha, Prussia o Àustria. Curiosament, Napoleon III decidiguèt se jónher al grop contra los Habsburg, e fin finala Àustria cediguèt la sobeiranetat del Venèt a la nòva Itàlia, en acabar aquela Tresena Guèrra d’Independéncia Italiana.
Après d’esclatar la guèrra entre França e Prússia l’an 1970, que provocariá l’unificacion definitiva d’Alemanha, Napoleon III aguèt de besonh los soldats qu’aviá enviat a Roma. Sens lo supòrt francés, los Savòia ocupèron los Estats Pontificaus, a l’excepcion de la zòna del Vatican, ont se refugièt lo Papa Piu IX . L’unificacion italiana s’aviá realizada e Roma veniá la capitala.
La Glèisa catolica reconeguèt pas lo Reialme d’Itàlia e menacèt amb l’excomunicacion als cresents catolics qu’aguèsson de relacions amb las autoritats italianas, fins l’an 1929, quand Itàlia e lo Vatican se reconeguèron ambedós, amb las siás respectivas frontièras, amb lo Tractat del Lateran.
Giuseppe Garibaldi auriá preferida una republica italiana, d’autres politics un estat federal, mas fin finala s’acabèt en acceptant una monarquia parlamentària unificada coma defendiá lo ministre Cavour, amb l’objectiu de somar totes amb l’objectiu de consolidar l’unificacion, soniada dempuèi fòrça sègles enrè.
Lo nòu Reialme d’Itàlia veniá una monarquia constitucionala e parlamentària e un dels estats mai importants en territòri e populacion. Lo nòrd visquèt un grand desvolopament industrial, del temps que lo sud se mantenguèt amb una economia agrària que podiá pas manténer tota la siá populacion. Fòrça italians del sud partiguèron al continent american en cercant una vida melhora.
L’unificacion italiana cambièt la mapa de l’Euròpa Occidental considerablament e consolidèt los regims parlamentaris liberals.
Un article de Francesc Sangar*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
