En 1868, pauroses de veire lo Japon tombar coma China jos las ambicions dels poders occidentals, los clans de l’oèst del Japon se levèron e metèron fin al shogunat. Aquò menariá lo Japon rapidament a l’establiment d’una nacion-estat e als desvolopaments industrials e tecnologics.
La Restauracion Meiji, com’es coneguda, creava una revolucion tecnologica plan favorabla per l’arribada d’un cinema japonés ja dos ans aprèp la pròpria invencion del cinetoscopi als Estats Units. Tre 1897 lo cinematograf Lumiere i èra ja arribat e las actualitats de la jornada èran tornadas a Tokio.
Los cineastas coma Tsunekichi Shibata, un vendeire de magasin, èran tot d’un còp sus la scena, tornant los films de la vida quotidiana e d’episòdss del teatre Kabuki. Los documentaris foguèron tornats de la Revòlta dels Boxers en China de l’an 1900 e de la guèrra russo-japonesa de 1904-05. En 1903, Tokio dubriguèt son primièr cinema. Tre 1909 èran entrepresas las experimentacions amb lo son, e la color tre 1914.
Maugrat lo fach de l’arribada del cinema japonés, i aviá de dobtes pr’amor de la popularitat dels films japoneses oltramar. Lo cinema mut de Japon restariá pauc conegut oltramar fins a las annadas recentas, e lo cinema japonés en general deviá atendre son arribada a l’occident fins las annadas 1950.
L’influéncia la mai importanta sul cinema japonás èra lo teatre Kabuki. Kabuki, una resorça plan rica de narrativa, encoratjava lo desvolopament del cinema narratiu tre lo debut, per comparason al cinema american e europèu, totes dos preferissent las actualitats e los «skits» comics. Lo primièr film narratiu japonés foguèt una adaptacion d’una peça kabuki, Promenadem jos las fuelhas de l’aserau (1902). Tre 1910 lo cinema conmençava de se separar del teatre Kabuki, dos ans abans la creacion de la corporacion japonesa de film, Nikkatsu.
Doas formas cinematograficas emergissián. Los cineastas establits a Kyoto, l’anciana ciutat del Heian, produsián los jidaigeki (peças istoricas), las temas presas per la màger part de l’epòca Tokugawa (1603-1868). La metropòli desvolopada de Tokio deveniá lo centre pels gendai geki – films modèrns, aprèp lo cinema occidental e lo films sus de temas socials e contemporanèus. Tanben los jidai geki pasmens servissián per criticar l’òrdre Meiji de mai en mai militarista e imperialista. Plan de mond se trobava victima de l’òrdre Meiji, e las scenas de l’istòria tumultuosa del Japon inspiravan los cineastas resolguts de s’exprimir.
Un mèstre del jidai geki per criticar era Daisuke Ito (1898-1981). Escrivan de contes pels mainatges, Ito foguèt emplegat pel Institut Shochiku en 1920 e
produsiguèt mai que cinquanta scenarios entre 1921 e 1923. comencèt lo keiko eiga (film a la moda), presentant una tematica istorica d’una manièra populara afin de criticar la societat modèrna.
Tipica en general de l’esplech del fenomèn del cinema per criticar la societat es l’òbra de Kenji Mizoguchi (1898-1956), que deveniá mai famós aprèp l’epòca del cinema mut. Filh de carpentièr e fòrt passionat per la literatura, son film La Canson de la patria (1925) fa comparason entre la vida urbana e rurala – tematica que, maugrat lo contèxt japonés, nos fa brembar las racinas europèas e americanas de la melodrama cinematografica als Estats Units (veire La Melodrama e la vista femenina, Sapiéncia). Sinfonia de la ciutat (1930) foguèt censorat pel govèrn pr’amor de son progresisme e realisme social.
Lo ròtle femenin
Coma al teatre Kabuki, los ròtles de femnas èran primièr jogats pels òmes: los onnagata. Las femnas restarián exclusas de l’escran fins a 1919, quand la primièra vedetta de l’escran japonés, Harumi Hanayagi, apareiguèt dins La Filha de la montanha de Norimasa Kaeriyama. Tre 1921 foguèt tornat lo primièr film narratiu de se separar de la convencion kabuki e d’emplegar las actritzs – Anmas sul camin, de Minoru Minata. Tre 1922 despareisseguèron de l’escran per totjorn los onnagata, finits pr’amor la crida al realisme. La lucha per las femnas durant las annadas 1930 aviá sas racinas dins la grèva dels onnagata de l’an 1922, que s’opausèt a las actritzs dins los filmes.
La grèva foguèt comandada per Teinosuke Kinugasa (nasc. 1896). Solament dos ans mai atjat que Mizoguchi, Kinugasa contribuiriá al cinema japonés amb dos obratges que lo mond tròba encara dificil de creire qu’èran pas influençats per l’Expressionisme alemand. (Kinugasa èra pasmens ignorant d’aquel movement abans de visitar Euròpa ont, entre d’altras recercas, estudiava la tecnica amb Eisenstein). D’aquels dos filmes, Una Fuelha de foliá (1926) es una peça Caligarista situada dins una asila d’aluenhats, e que foguèt que descobrida pendent las annadas 1970. Kinugasa utilizava jamai los intratítols. Aqueste film e l’altre, Jonccion (1928), avián tanben un impacte sus Euròpa. Kinugasa se liurava aprèp asjidai geki, perfeccionant son art pendent l’epèca del son.
La grèva dels onnagata servissiá que de renforçar l’independéncia dels cineastas e dubrir la pòrta per la produccion de filmes que parlavan dels besonhs d’una societat que se transformava rapidament. Las femnas, dins los films japoneses, serián despintadas coma mai fòrtas e mai dignas que los òmes dins la lucha de la vida, e facia a sos malurs.
Una altra convencion de Kabuki ereitada pel cinema èra mai durabla, e explica la predominança contunha al Japon del cinema mut aprèp l’arribada del cinema del son en las annadas 1930. Aqueste èra lo narrator. Los narrators, los benshi, ofrissián un comentari sus l’accion del film, mas al Japon aquè era sovent estendut per inclure simultanament la vaudeville. Una resulta complicada de l’emplèg de benshi èra l’emergiment de rensa geki. Aquestes èran d’adaptacions cinematograficas d’obratges literaris acompanhadas per l’accion viventa. Tot ben que los narrators èran coneguts pertot al cinema mut – particularament dins las comunautats ruralas – lo rensa geki representa una causa unicament japonesa.
Èra lentament suprimit aprèp 1918, explicat per la popularitat immensa del novèl cinema d’oltramar de Griffith e d’altres. La prevaléncia de rensa geki e del film «que parla» (ont los actors amagats darrièr l’escran parlavan!) disminuissiá pels Japoneses la sensacion provocada alavetz per l’arribada del cinema parlant, e assegurava la continuitat per un longtemps al Japon del cinema mut. Dins son Japan: An Eye For Silence, John Gillet escriu sul respecte dels Japoneses pels films muts e lor resolucion de los retenir.
Una forma de film narratiu venuda del teatre mas que representava una majora separacion del Kabuki era lo shin geki. Los Shin (novèl) geki inclusián las adaptacions d’obratges literaris japoneses e d’altres païses e facilitavan l’influéncia de genres estrangièrs. Aprèp 1919 los metòdes cinematografics americans e europèus arribavan de moda amb lo retorn al Japon de pionièrs coma Tomas Kurihawa, qu’aviá trabalhat amb Ince, e l’importacion augmentada de filmes estrangiers. L’influéncia del cinema estrangièr augmentava encara coma resulta del terrible tremblament de tèrra a Tokio en 1923, dins lo qual plan de colleccions de films foguèron destruchas e plan de cineastas e d’actors tuats. Los films americans devenién lèu los mai populars, tot ben que Kyoto contunhava d’atirar los cineastas que preferissián s’exprimir per mejan dels jidai geki. Kyoto produsiguèt 875 films en 1924. Los jidai geki florissián e rèstan encuei un favorit dels Japoneses.
L’an 1922 marcava lo debut del famós cineasta Yasujiro Ozu (1903-1963). Ozu èra l’estudiant de Tadamoto Okubo, especialista de l’«slapstick» american. Començant en 1928, Ozu tornava sa sèria «slapstick», e se liurava als films serioses tre 1929 ab La Vida d’un servant civil e Èri un diplomat. Aquestes acordavan al shomin (popular) geki, imitant lo cinema american de las annadas 1920. Arribat 1936, e l’obra d’Ozu lo marca ja coma mèstre de la melodrama japonesa.
Shomin geki , films que nos mòstra la vida quootidiana del pòble, èra tanben l’especialitat de Heinosuke Gosho (nasc. 1902). Sa mescla de pathos e de comedia a creat lo terme «Goshoisme» – quauquaren que nos fa simultanament plorar e rire.
Anthony Walker*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
Resorças:
Bawden, Liz-Anne, The Oxford Companion To Film. O.U.P. 1976.
Bergan, R. A-Z of Movie Directors. Londres, Proteus, 1982.
Bergan & Karney, The Bloomsbury Foreign Film Guide. Londres, 1988.
Larousse. Dictionnaire du cinema. Paris, Librairie Larousse, 1986.
Lloyd, Anne, ed. Movies of the Silent Years. Londres, Orbis, 1984.
Robinson, D. World Cinema. Londres, Methuen, 1973.
