Un sègle enrè los estats ganhants e perdents de la Primièra Guèrra Mondiala signèron divèrses tractats per finalizar amb lo conflicte que cambièron las frontièras europèas, mas tanben mondialas.
Los ganhants aprofechèron la situacion per afeblir los perdents e ocupar qualqu’ns dels sieus territòris. Èra defendut lo drech a l’autodeterminacion de las nacions, mas amb qualques intencions fòrça evidentas. Las familhas reialas dels estats perdents, los Habsburg a Àustria, los Hohenzollern a Alemanha e los Sultans Otomans de Turquia, perdèron los sieus tròns e se proclamèron nòvas republicas.
Abans d’acabar la guèrra, la nòva Russia de la Revolucion, amb la patz de Brèst Litovsk aviá concedit l’independéncia a Finlàndia, Lituània, Letònia e Estònia e aviá cedit las regions polonesas que contrarotlava a Alemanha. Moldàvia amb lo nom de Bessaràbia s’aviá incorporat a Romania. E mai se Ucraïna e qualques nacions del Caucàs inicialament s’avián separat tanben, acceptèron “posteriorament un còp esborrada la mesfisança cap a Russia” se jónher a la nòva Union Sovietica.
La fin dels empèris
L’empèri dels Habsburg se trinquèt en tres estats, qu’èran la nòva Republica d’Àustria, lo Reialme d’Ongria, que manteniá una estructura monarquica, mas amb lo tròn vuèg (e se mantendriá aital) e la nòva Republica Federala Checoslovaca, qu’agropava chècs e eslovacs en una unitat que se conservariá pendent setanta cinc ans (amb l’interrupcion de l’aucupacion alemanda de 1938 a 1944).
Pendent la reparticion semblava cossí s’existiguèsse la volontat de daissar Ongria amb las frontièras mai redusidas possiblas, en traspassant comarcas de majoritat ongresa a Eslovaquia e Romania. Itàlia atenguèt tanben unas franjas de terren dins la zòna de l’Adriatic (la region de Trièste) e qualques comarcas dels Alps que reivindicava dempuèi fasiá de tempses, e tanben la nòva Polonha independenta atenguèt de territòris de l’ancian empèri dels Habsburg.
Eslovènia, Croàcia e Bòsnia e Ercegovina foguèron gaireben obligadas a se jónher amb Serbia e Montenegro per formar lo nòu Reialme dels Sèrbis, Croatas e Eslovens, nomenat a comptar de l’an 1921 Reialme d’Iogoslavia, e en proclamant los Karageorgevich coma la familha reiala iugoslaviana. Aquela unitat, fòrça artificiala, se convertiriá en una Republica socialista federala après la Segonda Guèrra Mondiala e acabariá en desapareissent a començaments dels ans 1990 amb de tragicas guèrras.
Turquia perdèt tanben aquò que manteniá encara de l’Empèri Otoman. A Euròpa las paucas possessions qu’èran jos sobeiranetat turca foguèron repartidas entre Grècia, Bulgaria e la nòva Iogoslavia, del temps qu’al Prèp Orient, França e Grand Bretanha se repartiguèron lo territòri amb la creacion de protectorats mejançant l’Acòrdi de Sykes-Picot. França contrarotlariá Siria e Liban, del temps que Grand Bretanha contrarotlariá Iraq, Kowait, Jordania e Palestina.
Turquia manteniá unas frontièras semblablas a las actualas, mas las islas de la mar Egèa e de la Mediterranèa Orientala foguèron repartidas entre Grècia e Itàlia, a l’excepcion de Chipre que dempuèi l’an 1878 èra jos sobeiranetat britanica.
Mas moralament l’estat mai derrotat amb las reparticions posterioras a la Primièra Guèrra Mondiala foguèt Alemanha. Lo sieu empèri colonial al continent african, qu’aviá unas dimensions territorialas mai redusidas que lo francés o lo britanic, foguèt repartit justament entre França e Grand Bretanha. Aquela pèrda significava prescindir de l’accès a fòrça materials necessaris per l’indústria alemanda.
Mas a Euròpa, las pèrdas foguèron mai dolorosas. Las regions polonesas que contrarotlava formavan la nòva Republica de Polonha, e la region de Prússia se mantendriá desseparada dels autres territòris alemands amb la creacion del nomenat corredor polonés, una franja de terren per donar a Polonha una sortida a la mar. En aquela epòca se considerava necessari e basic que totes los estats aguèsson una sortida a la mar per son comèrci.
Fin finala, demorava enebida una possibla futura union amb Àustria e la vila de Danzig seriá una vila contrarotlada per la Societat de Nacions (l’ancessora de l’ONU).
L’estat francés recuperèt las províncias d’Alsàcia e Lorena, qu’èran jos sobeiranetat alemanda dempuèi la fin de la guèrra entre França e Prússia l’an 1871. Mas la comarca del Sarre, amb una granda poténcia minaira e industriala seriá controtlada per França pendent unes ans, per poder extraire material necessari per l’indústria francesa.
Autras proïbicions afectavan a l’estructura militara alemanda e enebissián lo servici militar obligatòri e exigissián que l’armada alemanda aguèsse solament de foncions defensivas. Aquela obligacion èra establida en una societat amb una importanta tradicion militar.
Mas Alemanha foguèt considerada coma colpabla de la guèrra e deviá pagar la destruccion provocada pel conflicte als vencedors. Foguèron establidas unas indemnizacions de guèrra d’un impòrt fòrça anautit que, amb la situacion economica posteriora al conflicte, èran totalament impossiblas de pagar, e que prejudicièron la recuperacion economica alemanda, en provocant de caumas, manifestacions e fòrça tension politica e sociala.
Sens negar en absolut lo drech a l’autodeterminacion de totas las nacions del mond, èra pro evident qu’aquela nòva mapa continentala e mondiala preteniá afeblir los estats perdents de la guèrra amb lo benefici dels ganhants.
Un article de Francesc Sangar*
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
