LA LENGA DE LA REVOLUCION

Pendent la fin del sègle XVIII en Occitània (e en las províncias del Reialme de França amb lenga pròpria d’autras lengas), l’occitan èra la lenga parlada abitualament per la majoritat de la populacion. Amb lo començament de la Revolucion Francesa, quina posicion prendrián los revolucionaris davant la diversitat lingüistica?

Al començament, amb la tòca de transmetre los ideals revolucionaris a tota la populacion, e en pensant qu’un percentatge important de personas en aquela epòca comprenián pas lo francés, e per atraire totas las províncias als objectius de la Revolucion, foguèt acceptada la decision de tradusir totas las leis e las decisions del govèrn a totas las lengas parladas. En Provença los defensors de la Revolucion utilizavan la lenga occitana abitualament als sieus discorses.

En seguint aqueles objectius d’arribar a tota la populacion, foguèron creats una sòrta de “talhièrs de traduccion” encargats d’aquela foncion, que comencèron a tradusir los tèxtes revolucionaris. Mas abitualament aquelas traduccions èran pas editadas, e existís pas de constància de la siá difusion dins las respectivas províncias.

Mas una sèria de factors entraïnèt lo cambiament d’orientacion de la Revolucion envèrs las lengas provincialas. En lo cas occitan, las diferéncias existentas entre las divèrsas modalitats de lenga dins lo territòri e l’abséncia d’un modèl unic estandard provoquèt de discussions sus quina modalitat deviá èsser utilizada o se èra necessari far divèrsas de traduccions a l’occitan.

Bertrand Barère de Vieuzac presentèt a la Convencion l’an 1794 un document titolat “Sur les idiomes” ont exprimissiá la siá preocupacion per las despensas ocasionadas per las traduccions pendent los ans anteriors. E e mai se èra nascut en Bigòrra (ont en aquela epòca gaireben totes parlavan en occitan), comentava en aquel rapòrt amb un evident ton mespresaire que “nos cauen pas manténer aqueles parlars barbars e aqueles idiòmas que pòdon solament èsser utils als fanatics e als contrarevolucionaris”. Tota una declaracion d’intencions.

De lengas consideradas provincialas

Qualqu’unes sectors revolucionaris comencèron a difondre l’idèa del tradicionalisme monarquic qu’èra jonch al concèpte de las províncias. Aquelas unitats territorialas èran estadas definidas pendent l’Ancian Regim monarquic, e èran “enemigas evidentas” de las idèas de la Revolucion. E èran tanben contràrias als principis revolucionaris las siás lengas. A la meteissa Provença e en Tolosa apareguèron de grops contraris a la Revolucion qu’apiejavan las siás tèsis amb la defensa del tradicionalisme provincial. A Tolosa foguèron editats de tèxtes en criticant la Revolucion en lenga occitana.

Amb aquela situacion, la Revolucion difondèt l’idèa de la necessitat d’una unica lenga comuna, en basant los concèptes d’egalitat e frairesa entre los ciutadans en un uniformisme lingüistic, ont solament una lenga, la francesa, èra l’unica bona e adaptada per bastir la nòva societat (quitament a nivèl mondial) que la Revolucion creava. En aquel contèxt, las lengas provincialas, contra-revolucionàrias, avián pas un luòc, e caliá començar un procès de substitucion. Naturalament, lo nòu estat deviá pas subvencionar ni apiejar aquelas lengas.

L’abat Henri Grégoire, aviá publicat tanben abans , l’an 1790, un tèxt titolat “Relatif au patois” ont exprimissiá la necessitat de luchar contra las lengas provincialas. Mas l’an 1794, en un discors davant la Convencion, exigissiá aquela nòva politica envèrs aquelas lengas, amb la desencusa dels beneficis e la frairesa que poiriá produsir aquela unitat lingüistica.

La posicion de la Revolucion èra fòrça negativa envèrs la diversitat lingüistica francesa, mas una question es evidenta. Se la Revolucion aguès pas existida, aquelas lengas aurián aguda una istòria pendent los dos darrièrs sègles melhor jol regim monarquic?

Segurament s’aurián produsidas pas de diferéncias significativas. Jos l’Ancian Regim, las lengas provincialas avián pas la consideracion d’oficialas (a l’excepcion del Bearn). Lo Tractat de Villers-Cotterêts de l’an 1539 impausava la lenga francesa en totes los actes administratius del reialme e l’an 1700 se decretava un edicte qu’enebissiá l’usatge de la lenga catalana al Rosselhon e la Nauta Cerdanha.

La Revolucion solament intensifiquèt e defendèt amb lors arguments una politica d’uniformisme lingüistic qu’èra practicada per la monarquia francesa.

Un article de Francesc Sangar*

*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.