DANTE ALIGHIERI E LA LENGA OCCITANA

L’occitan que deriva del latin se desvolopèt a la fin de l’empèri Roman, al meteis temps del portugués, del castilhan, catalan, francés, italian, franc-provençal, sard, ladins, romanés e dalmacian.

Aquestas lengas representan pas l’evolucion dirècta del latin classic, mas son derivadas del latin vulgar, coma resultat de l’extension de l’empèri e representan las varietats lingüisticas que se definiguèron inicialament coma lenga vulgara, es a dire, populara dins la significacion etimologica del tèrme ( vulgus significa «la populacion» en latin).

La paraula «vulgara» cal la véser coma una referéncia a la lenga vernaculara, çò que s’utiliza sustot en la siá forma orala, en la vida quotidiana a diferéncia de la tradicion literària oficiala.

L’occitan es una lenga orala e lenga literària, que foguèt inicialament utilizada solament per d’omilias, actes juridics e religioses: pendent l’Edat Mejana a França e a Itàlia èra una lenga administrativa e juridica que compareissiá amb lo latin.

Una de las primièras representacions del tèrme lenga d’òc s’amassa a Dante Alighieri que, en De Vulgari eloqüència e classifica las lengas romanescas : la lenga d’òc, occitan; la lenga d’oil (francés) e la lenga del si, la lenga vernaculara parlada pel pòble de Siena, que se convertirà en l’italian.

Los tèrmes occitan, lenga occitana, occitans, autentificats de Dante soslinhèron la lenga occitana quitament amb lo tèrme provincial, la lenga de la província romana d’excepcion , o siá la Provença e Dante admira los poètas provençals e los considèra coma los sieus mèstres de la poësia en la lenga vernaculara.

La question de l’influéncia qu’exercísson los trobadors sus sa poetica foguèt objècte de fòrtas discussions entre los expèrts, en general la teoria mai acceptada es d’una fòrta influéncia qu’inspirèt la sieua lirica, pr’amor que Dante coneissiá plan los trobadors, sas òbras, e la lenga occitana. La Trinitat classica de trobadors que se trapa a la Divina Comèdia, son los poètas provençals causits per Dante.

Infern

Lo primièr es Bertran de Bòrn que se tròba en lo vinten e ochen cant de l’infèrn, qu’es consacrat a la descripcion de la novena fòssa de l’ochen cercle ont se punísson los semenadors de la discòrdia e de l’esquima: aital coma a la vida las personas e familhas dividísson, separa las faccions politicas e religiosas, ara aquestes penitants son mutilats per un demòni armat amb una espasa, que li caldrà tornar a dobrir las feridas tanlèu coma eren garidas.

Alavetz Dante comença la descripcion de las personas condemnadas: Maometto, Alì, Pier da Medicina, Gaio Scribonio Curione e Mosca de Lamberti.

La darrièra figura marrida presentada en aquel caos, es tanben la mai importanta e afrosa que Dante descriu: es un còs sens cap e amb la man sosten lo pel del seu cap talhat, coma se foguèsse una lantena.

Per parlar amb Dante lèva lo cap e revela la siá identitat: es Bertran de Bòrn, famós trobador lemosin que Dante n’aviá fait elògi, coma “lo poèta de las armas”, un genre que mancava a la tradicion italiana.

Amb poèmas en majoritària sirventès, subjècte lirics, satirics, morals e sus tot politics, escrits amb tons rapids e un estil concís, apassionats e violents, representan qualques unas de las mai nautas expressions de la poësia provençala.

La retribucion de Bertran de Bòrn a l’infèrn es tan grèu coma la siá culpabilidat: en la vida aviá impausat a Enrique III, prince Anglatèrra, a se rebelar contra lo sieu paire, lo rei Enrique II.

Purgatòri

La contribucion mai importanta apareis en lo vinten seisen cant del Purgatòri, en lo marc dels luxuriosos, ont Dante se centra non solament en lo contengut mas tanben en los aspèctes estilistics e formals; e en aquel sens, se destaca Arnaut Daniel.

Lo succès d’Arnaut en la tradicion provençala se li cal en divèrsas escasenças, quitament se indica en lo poèta provençal l’autor principal de l Opera d’amor.
Dante se sarra un pauc al penitent en li disent qu’el a un grand desir de conéisser lo sieu nom.

Lo penitent comença a parlar de bona fam e en perfiècha lengua d’òc declara sens poder o voler amagar la siá identitat. Quand Dante se tròba Arnaut, lo respècte que sent per el , se fa evident pel fach que permet al poèta provençal a s’exprimir en la siá pròpria lenga mairala provençala. Es l’ unic ponch en tota la comèdia que se concedís a una persona a s’exprimir amb la seva lenga.

“Tan m’abellis vostre cortes deman,
qu’ ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.
Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu’esper, denan.
Ara vos prec, per aquella valor
que vos guida al som de l’escalina,
sovenha vos a temps de ma dolor!”

Paradís

Aquí trapem Folquet de Marseille situat entre lo Tresen Cèl de Venus, que comença una longa perífrasa geografica qu’indica la vila de Marselha coma la siá vila mairala, de contunh, revela lo sieu pròpri nom e qu’ai patit a la vida, l’influéncia d’amor del Cèl III, mai del que passèt a Dido, Phyllis o Hèrcules.

L’informacion obtenguda de las cortas vidas provençalas, parlan dels sieus amors amb mai damas, e Dante li fa declarar al cèl de Venus, çò que lo plaça, qu’aimava fòrça.

D’una natura passionada, d’una cultura rafinada de gost aristocrata, foguèt un poèta original, que se destaquèt en lo grand nombre dels trobadors a la subtilisa e la noblesa de las images, l’analisi dels sentiments, la vision d’un amor net, lo contrast entre la felicitat del amor, dolor e desir pas satisfasent .

Amb la siá doctrina e lo fervor religiós faguèt una rapida carrièra; se convertiguèt en abat en 1201, alavetz avesque de Tolosa en 1205. Foguèt un dels organizators de la crosada albigesa proclamada pel Papa Innocenti III en 1209; e se jonguèt quitament e foguèt distinguit pel seu zel.

Amb la riquesa acumulada poiriá manténer en 1217 l’armada de Lluís VIII lo temps que demorèt al Tolosa. En 1216 a l’escasença del Conselh de Lateran, ont se distinguiguèt en la persecution contra lo comte de Tolosa e aprèp en 1229 lo comtat participèt a la disposicion e promoguèt la fondacion de l’universitat de Tolosa.

Amb rason se cresiá que lo trobador e l’avesque èran doas personas desparièras

*Giuliana Mulas

*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.