La paraula sardonic en lo diccionari indica un sorire tòrs per plecs de la boca, coma per exprimir la ironia, la trufa o la provocacion. Mas s’utiliza tanben en medecina per indicar un espasme dels muscles de la boca, causa de malautiás coma lo tetan o d’autras substàncias toxicas en donant luòc a un rire convulsiu.
Cosent damb qualques testimònis literaris, los ancians abitants de l’ epòca nuragica (del 1800 abans lo Crist fins al II sec abans lo Crist) a Sardenha utilizavan un escamotatge per provocar lo sorire a la cara del defunt, pendent un ritual del sacrifici uman nomenat del rire sardonic, ont caliá demostrar que pòt s’afrontar a la mòrt amb valor, e l’expression d’un sorire forçat que se formava en la siá cara, representava la vida valenta que trionfa sus la mòrt. Del temps que dins autres pòbles de l’antiquitat aucisián als mainats, per apagar Moloc, lo dieu de la fam, a la Sardenha nuragica se tuavan a las gents grandas, es a dire, aquelas qu’avian completat lo sieu cicle de produccion, pas tant per rasons d’interdiccion religiosa, mas per rasons estrictament economicas, qu’an un mendre nombre de bocas qu’alimentar, mens competitors en la division d’un repais, de mai en mai escas.
L’eliminacion fisica dels ancians o dels malauts èra una practica fòrça comuna e non solament a Sardenha, mas tanben a l’anciana Grècia, entre los indians d’America, a Asia, Africa…e tanben aicí èran practicas necessàrias per l’economia del lòc, amb un sentit religiós de renaissança e cambi.
Lo rire sardonic doncas èra pròpi d’un ritual que s’utilizava pendent l’eliminacion de la populacion inactiva, los vièlhs, que quan fasián setanta ans èran pas utils a l’economia de la tribú e doncas venián assassinats, acalhaudat per los seus pròpris filhs e, pendent lo sacrifici, li caliá prene aquela terribla potinga per èstre empenhes pels bauces, amb una expression facial òrra a la cara.
Aquel efièch de tension del muscle que causa un tipe de sorire que daissa al descobèrt los dents, poiriái derivar de una planta verinosa que se trapa a l’illa: la oenanthe crocata, de perfume agradiu, que se sona tanben jolverd del diable o boton d’aur palun, que es fòrça present e extrèmament toxica. A Sardenha ne existís una que conta fins a dètz còps de toxinas, que nautras espècias de oenanthe crocata, que es una planta que creis près dels rius fòrça similar a l’api, e aiçò es connectat lo risc de la confondre amb una planta comestible.
Dins aquesta familhas de plantas nomenadas Apiaceae i a près de 3.000 espècias de plantas desparièras, que comprene importantas plantas alimentàrias (fenolh, api, jolverd, anís), e plantas utilizadas coma espècias (cumin, coriandre) e la ciguda.
L’expression, mas clar en lo sens d’originas pas determinadas, a portat a fòrça comentators istorics a donar d’explicacions sus la siá origina. Aqueles escrichs, en conflicte per desgràcia en partida entre se, en essent acompanhar lo debat sus la vertat que i a agut, trasmeton de la literatura grèga e latina als ancians abitant de Sardenha, mas contunha d’èsser rebatuda l’origina del ritual a l’illa connectat al sacrifici e al rire sardonic. En fach, en aquel ponch se dividisson los expèrts: qualqu’uns pensan qu’a una origina sarda e venon per localizar lo luòc de sacrificis en qualques bauçes ont se lançan las victimas; d’autras atribuisson la tradicion als cartagineses e fenicis, que conquistèron las còstas de l’illa al VI sec a.C, e que practicavan las ritualas de sacrificis umans, mai que mai en los moments de màger perilh, coma las guèrras e plagas, per obténer a travèrs de mejans sagrats efièch mai intens l’ajuda dels dieus.
E foguèron los escrivans de l’anciana Grècia a utilizar aquel tèrme, e la expression rire sardonic compareis per lo primièr còp al libre XX de l’Odissèa de Omèr, ont Ulisses après l’ofensa sofraita per Ctesippo, un dels pretendents de Penelope, se riu amb de sarcasme, conscienciós del destin que li espèra, es a dire la seva mòrt e dels seus rivals.
Un riu que en grèc se sona γέλιο σαρδάνιος (ghelos sardanios), en latin Risus sardonicus, un sorire simulat, fals, segon çò que sembla gaujós, mas representa en realitat lo marrit, doncas es un sorire ironic. La segonda cita del rire sardonic pr’amor de temps aperten al poèta liric Simonides, aponduda a una composicion perduda: (…) Simònides diguèt coma Talo, abans d’arribar a Creta, residissiá a Sardenha e auciguèt a fòrça personas, e las victimas abans de morir mostravan los dents.. en l’acte d’aicí l’expression sorire sardonic.
E disiá l’istorian grèc Timeu que visquèt a la meteissa epòca, que (…) los abitants de Sardenha sacrificavan a Kronos los vièlhs de setanta an, en los fasent quièr del bauç e qu’avián un sorire forçat, doncas qu’anavan morir…
Platon al sègle V dins la Republica, parlèt del ritual del sacrifici de las gents grandas pels joves, que èran obligats a rire pendent lo carnege, Sileno de Calatte que foguèt un istorian de finals del sègle III, nomenèt lo rire sardonic coma (…) un espasme perlongat caracteristic dels muscles facials que sembla produsir un sorire, e pendent aquela condicion se lèvan las subrecilhas e la sorire es dobèrta en gardant maliciós. Segon Pausania e Plinio lo Vièlh (…) a Sardenha creissi una planta similara a l’api, mas aquesta es verinosa, de sòrta que la manjan los estrangièrs que, sens s’avisar de lo sieu perilh, morisson a causa d’una convulsion dels nèrvis, en tirant de los seus pòts en un sorire estranha , que se riu d’una actitud similara…
Cal soslinhar que l’illa de Sardenha descricha per aquelas istòrias, representava en la mentalitat del pòble grèc un lòc luènh en l’espaci e en la cultura, e associada amb qué que siá que pòsca èsser considerada opausada a la vida civila, una illa barbara, en comparason de la cultura e la civilizacion dels escrivans grècs mas plaçada en una geografia imaginària que deu tot al mite e pauc a la realitat coneguda.
Apondi sus las caretas sorisentas
Mozia (Mothia O, Motya) foguèt una anciana vila feniciana, situada dins l’isla de San Pantaleo a l’estanh de Marsala, davant de la còsta occidental de Sicília entre l’illa Granda e lo continent. Aicí se li trobèt una careta près del sanctuari, ont se trapava el tophet, es a dire, lo luòc ont venián cremats los mainatjons de sèxe masculin, sacrificats als dieus Astarté e Baal Hammon.
Tanben a Sardenha i an agut alcunas trobalhas arqueologicas importantas, dins l’airal de Tharros e San Sperate al sègle XX d.C, compausadas de qualques caretas sorisentas que representan un rire sardonic, una careta que se pòt apreciar per divèrses elements importants de l’istòria de l’illa coma la falsa rire, de rugas a la cara e lo tatoatge a la careta de San Sperate.
Aquela careta siciliana es de tipe grotesc, amb los traches de la cara en distorsion que se trasforma en una monina, doncas que los especièrs trobats en las ancianas colonas feniciana de Tharros e de San Sperate a Sardenha. La convergéncia d’elements entre las caretas sardas e la careta de Mozia en Sicília, dona fe de l’existéncia de relacions precisas amb la vila de Cartago, ont se practicavan los sacrificis umans, e qualques estudioses veson en la cara contracta e sorisenta lo rire sardonic, que èra l’expression particulara, que caliá mostrar la jòia en lo moment de l’ofrenda als dieus del filh -òmes- mas que al meteis temps que exprimit lo sieu immens dolor.
Malgrat aiçò gaireben totes los arqueològs, d’acòrdi que la careta per la siá aparéncia endemoniada, aviá una foncion apotropaica que en grèc apotrópaios es lo que fa fugir als mals, foncion dels dispositius de son coma los tambors e campanetas, un tèrme que los ancians atribuissián als objèctes desformas e grotesc coma las caretas, a fin d’evitar gradar los uèlhs de l’enemic e los espantar al meteis temps.
Per conclure, malgrat que fòrça estudioses nègan una relacion que representi vertadièrament aquel especific ritual, pr’amor que, sovent, en las societats ancianas, la careta de la mòrt mesa sus la cara del defunt s’utilizèt per alunhar los esperits marrits. Aital que se pensava a aquel cas que l’ aspècte d’orror de la careta servís ela meteissa a los respelir amb la siá pròpria laidetat. Dins la majoritat dels cases, las caretas son lo resultat de las recuperacions del sègle XIX o quand èran pas suportadas d’una eficaç edicion scientifica, adaptada al contèxts.
*Giuliana Mulas
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
