La lucha populara o lucha tradicionala se compausa de totas las formas de luchas practicadas en una region geografica o un grop etnic, codificada o pas coma un espòrt modèrn. Cada civilizacion a tengut la siá pròpria forma de lucha, que totjorn representèt una de las mais ancianas modalitats de defensa personala, de formacion individuala e especifica del grop e una vertadièra forma d’educacion.
Lucha es un tèrme derivat del latin lucta e precisa un combat entre dos contenents, fasent particular referéncia a las tecnicas, los movements e contra mossas per tala d’obténer un avantatge fisic contra l’adversari.
I a fòrça estils de lucha a Euròpa e al mond, que sovent se practican amb de nòrmas simplas e desparièras dins una zòna geografica limitada, que se practiquèron subretot per competicions de carrièras, mas tanben per la defensa personala o entrainament militar. Cadun adòpta un vocabulari especific e una terminologia, aiçò es p’amor que cadun a la siá pròpria istòria e a estat afectat pel condicionaments culturals d’ont a viscut e qu’a evolucionat.
Las luchas tradicionalas s’Istrumpa a Sardenha e la Gouren Bretona representan un exemple de descobèrta de jòcs esportius tradicionals amb dos luchas qu’an fòrça elements comuns e son similars a la lucha grèga romana.
Fa temps que sards e bretons participan als Campionats d’Euròpa de Lucha Cèlta, en collaboracion amb las federacions esportivas europèas, ont i participan sovent las equipas de Back Hold escocés, Anglatèrra, Polonha, Estat espanhòl, Islas Canàrias e Islàndia, que practican una lucha similara.
S’istrumpa sarda
Lo tèrme istrumpa se deriva del vèrb Sarde istrumpare, es a dire escampar lèu l’autre e desrocar l’adversari, l’objectiu de la lucha après li aver fait pèrdre l’equilibri.
S’istrumpa es l’anciana lucha tradicionala dels pastors de Sardenha, se sembla a la lucha grèga-romana, mas qu’autoriza l’usatge de las siás cambas per l’opausant.
La sieuna tecnica es simpla: los combatents que se sonan gherradores en Sarde, son opausats l’un a l’autre amb la part superiora del còrs cap endavant, amb las cambas desseparadas en mièja-inflexion, un braç jos l’aissèla del recaptador e un per dessús de l’espatla. La ponhada jonh la man esquèrra amb lo ponh drech (o l’invèrs) a l’esquina del sieu rival.
Se permet pas liberar las mans o se pausar en lo còrs del combatent, es la fòrça dels braces e de las cambas que tractan d’i lo far quèir. Per ganhar, servisson la fòrça, l’ equilibri e adreita, en recorrent a quina carga tecnica que siá de la camba e jamai pèrdre l’equilibri, e mai que la fòrça fisica, es la capacitat, qu’es en lenga sarda se sona «trassa»: un astúcia del gherradore, mas amb l’estricte compliment de las nòrmas.
Abans, los gherradores s’afrontavan pendent las fèstas del país, a l’entorn de las ceremònias religiosas, fièras agricòlas e en rituals collectius pastorals coma la culhida e la tonsura. Los proprietaris de las tèrras e los agricultors se trobavan de còps entre los servents dels combatents expèrts, des jogaires experimentats d’istrumpa, qu’augmentavan lo sieu orgulh personal a l’ora de far concurréncia en aquestas ocasions.
La tradicion de practicar lo combat se debanèt fins als ans 60 dins aquestes païses e representèt una ocasion pels joves de s’encontrar e per se donar fòrça e abiletat. Son seguits almens 40 ans de silenci, fins a la renaissença a la debuta dels ans ochanta, quand a Ollolai en 1985, un pichon vilatge de Sardenha situat dins la Barbagia qu’es sa region centrala, se menèt a tèrme un torneg de primièra locala e après regionala. Mercés a las recercas d’un grop d’apassionats que aguèron la volontat de lo reconéisser coma un espòrt oficial, e après la creacion de la Federacion s’istrumpa e la participacion en torneges del nivèl regional fins als rencontres internacionals ont totes combatents abòrdan las doas especialitats.
La Gouren Bretona
Al contrari de sa Istrumpa sarda que es estat transmesa amb la practica e amb las istòrias dels vièlhs, la preséncia de la Gouren en l’istòria es plan marcada fins la fin de l’Edat Mejana, que foguèt lo periòde quand finiguèt lo sieu emplec per preferir l’usatge de las armas de fuòc e los mejans mai sofisticats de guèrra.
Dempuèi la lucha gouren se debanèt sonque en las fèstas organizadas pel pòble, per permetre al mainatge de jogar, e per reglamentar las reprovacions entre los òmes. Èra la nuèch après lo trabalh, los òmes mesuravan la siá fòrça e vigor, desfisant lors companhs e l’instrument de trabalh se convertiguèt en l’aplech de provocacion, donc aicí tanben l’espòrt coma un reflèx de la confrontacion sociala.
La gouren se practica en pè e l’objectiu es marcar un Lamm, es a dire projectar lo sieu opausant sus la siá esquina. Los lutaires penjan las siás mans per la roched (la camisa) ponhent per dessús de la centura e tanben los atacs amb las cambas son per jos la centura e se fan amb las cambas jos la cinta. En lo moment de la projeccion, a l’atacant li cal contrarotlar la casuda del sieu companh, per la siá seguretat e pel resultat. Tota violéncia es proscricha, tant verbala coma fisica e ven sancionatda amb laissar lo combat.
Coma la istrumpa, la Gouren es al principi la protagonista de las fèstas ruralas, lèu s’es convertida en simbòl de las gents, que se reconeisson en la siá practica en desparièras epòcas de l’an, e mai d’una practica corporal, s’agís d’una activitat culturala plena de valors etics e representanta de la tradicion locala, en lo contèxt d’un ritual esportiu d’autres temps.
Aquestas caracteristicas son las que fan de Sardes e Bretons dos populacions similaras, jonches per un fil comun que passa per la revendicacion lingüistica, pel caractèr e l’ estacament a la siá tèrra, per la lucha, per la preséncia en los dos territòris dels menhirs megalitics largament distribuits en Euròpa e mai encara…
*Giuliana Mulas
*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.
