Home ISTÒRIA BASTIMENT E RELIGION A L’ANCIAN PRÒCHE ORIENT
BASTIMENT E RELIGION A L’ANCIAN PRÒCHE ORIENT
0

BASTIMENT E RELIGION A L’ANCIAN PRÒCHE ORIENT

0

Las civilizacions mesopotamica e egipciana, èran de societats de “discors mitic”, ont los faches, los objèctes e los endrechs recebián un caractèr sagrat e real, coma d’arquetipes, e una fòrça que los distinguís de l’entorn e los autrejava de sens e de valor. Assumisson aital la siá transcendéncia. Als emplaçaments se pòt detectar lo concèpte d’”espaci” qu’interpretèron aquelas culturas, e que malgrat las diferéncias culturalas, existís una basa similara.

Lo territòri regit per una vila èra lo sieu Univèrs, amb un òrdre establit, del temps qu’a l’exteriora, dins las tèrras desconegudas dominava lo caòs, lo parrabastatge e l’incertitud. Dins la vila, se trobava lo temple, l’endrech dels rituals, que veniá “lo centre del mond”, la zòna sagrada suprèma, e possedissiá la realitat absoluta, l’eternitat, la transcendéncia… Tant las vilas coma los temples, copiavan un arquetipe, sovent dictat pels dieus segon un modèl de vila o temple perfièch qu’existissián dins lo Cèl. Aquel arquetipe los autrejava de valor, de realitat, de fòrça, d’eficacitat e de durada. L’emplaçament de la vila o lo temple se trobava en un endrech ont ancianament los dieus o los eròis avián viscut o avián realizat de grandas gèstas.

Lo temple èra un ponch de contacte entre de vius, de mòrtes e de divinitats.

Dins la vila, ailà ont se realizavan los rituals, èra lo “centre del mond”, un ponch de contacte entre los vius, los mòrtes e las divinitats, o en autres tèrmes lo Cèl, la Tèrra e l’Infèrn. Sovent, aqueles emplaçaments èran de montanhas consideradas sagradas, o de temples e de vilas que s’identificavan amb una montanha sagrada. Segon las cresenças mesopotamicas, una montanha centrala jonhiá lo Cèl e la Tèrra, la “montanha dels païses”, que jonhiá tanben los territòris.

Quand s’iniciava la colonizacion d’un endrech, èra necessari repetir simbolicament, abans l’inici dels bastiments, l’acte mitic, primordial e inicial de la creacion, per transformar lo caòs de las tèrras estrangièras al cosmos ordenat de la pròpria vila, en venent tanben aquelas nòvas tèrras part del “centre del mond”. A l’ancian Egipte, quand s’escuelhiá un luòc per bastir un nòu temple, lo faraon e los sacerdòts efectuavan de rituals que començavan amb lo nomenat “pedj-shes” o “tirar de la còrda”, que preteniá trobar l’orientacion adequada del temple, segon de calculs astronomics e geometrics. Tanben als costats extrèmes de l’encencha, s’an trobat de recipients amb d’objèctes quotidians, los “depauses de fondacion” e d’inscripcions del faraon e la divinitat ligats a aquel temple.

Lo centre del Mond

A Mesopotamia, cada vila opinava qu’èra lo centre del mond, e cada vila aviá son arquetipe. Una mapa de Babilonia nos mòstra la vila al centre d’un grand territòri circular (figura geometrica sagrada), a l’entorn d’un grand riu, tal coma mostravan los sumerians lo Paradís. Mas abitualament, las vilas, los temples e los palais assumiguèron de formas rectangularas (lo cairat èra tanben considerat una forma sagrada), mai utilas per la defensa e l’organizacion, mas mentalament mai identificada amb aquò qu’es realizat e sustot, concebut anteriorament.

Inicialament, las vilas mesopotamicas dispausavan d’una zòna separada, dins la zòna èst o nòrd-èst (per la sortida del sol, benlèu) en un montanha (mai près del Cèl e la divinitat) ont i aviá de grandas bastissas, de palais reials e de temples, separats de la zòna abitada pel pòble, coma se s’agiguèsse del centre del mond comentat, un miralh del mond divin. L’emplaçament del poder politic e religiós aluenhat de la rèsta, implicava una comunion d’ambedós poders. Mai tard, a Babilonia, i aviá lo temple principal al meteis centre de la vila, lo temple de Marduk, ont los pelegrins arribavan après d’un long viatge, e traversavan fin finala la granda via de las processions. A Babilonia, i aviá de grands jardins, al palais reial e als entorns, benlèu coma una metafòra del Paradís.

Lo temple èra un endrech de dieus o d’eròis avián realizat de grandas gèstas.

Los ziggurats, las grandas òbras misticas mesopotamicas, dispausavan de noms que marcavan lo contacte Òme-Dieu e èran una metafòra amb los sieus escalièrs e nautor, d’una ascension cap al cèl e lo dieu. A la darrièra estança, i aviá lo santuari, considerat coma la residéncia de la divinitat. Qualques estudis opinan que cada planta del ziggurat correspondissiá a una planeta, e que poiriá èsser estada pintada amb la color que la representava. Autres, coma l’istorian William Lethaby opinavan que lo ziggurat representava una montanha sagrada dempuèi d’ont lo dieu governava sul mond. L’arqueològ W. Andrae supausava que lo ziggurat èra una granda montanha que sosteniá lo vertadièr santuari situat a la siá cresta, ont abitava lo dieu que quand desirava, davalava als temples situats a la basa.

Mejançant los sieus enòrmes palais, los reis mesopotamics pretenguèron mostrar lo sieu grand poder, en utilizant las siás grandas dimensions, mas tanben amb de grandas estatuas e de relèus, primièrament amb tematica fòrça religiosa, e après mai a las siás campanhas e victòrias militaras.

Egipte aguèt pas vocacion imperialista, pr’amor que lo desèrt (lo caòs) èra una frontièra e se consideravan solament coma centre del mond e cosmos ordenat las tèrras de la val del Nil. Los temples egipcians èran las “mansions dels dieus” e èran bastits en creant d’enòrmes ensems arquitectonics, ont los dieus e lo faraon èran venerats. La tòca fondamentala dels temples èra transmetre dins lo pòble lo poder absolut del faraon (dieu viuent) e dels autres dieus, amb unas enòrmas dimensions e una decoracion fòrça orientada al respècte, amb de pinturas e d’esculturas que refortilhavan aquela consciéncia de poder. Tot l’ensems de l’encencha, èra separat mejançant un mur, que creava una separacion simbolica entre lo mond divin e lo terrenal. Traversar la pòrta principala èra coma dintrar dins lo mond divin, ont lo caòs de defòra jamai podiá pas dintrar (lo mur o empedissiá).

Luxor e karnak

Qualques temples, coma los de Loxòr e Karnak, èran comunicats a travèrs d’unas vias, a l’entorn d’unas linhas d’esfinxes, per ont transitavan de pelegrins, o èran alinhats coma los temples de Karnak e de Hatshepsut. Aital los santuaris venián coma una espècia d’estacions terminalas de las vias sagradas.

L’alineacion del temple egipcian classic èra èst-oèst.

L’alineacion del temple èra èst-oèst (sortida del solelh), mas qualqu’unes foguèron alinhats en foncion de qualque estela o per qué lo sol dintrèsse dins un jorn concrèt dins una cambra e illuminesse las estatuas. Dins del temple, se podiá agarrar un ais imaginari, que dempuèi la colomna de la dintrada arribava fins al fonz ont i aviá lo santuari, la montanha primordiala simbolica, amb l’imatge de la divinitat, (la siá encarnacion) e qu’èra travessada pel Sol maitial. Pels egipcians, las cresenças en lo disc solar èran fòrça importantas. Dins del santuari, podián solament accedir lo faraon e los sacerdòts.

Traversada una pòrta iniciala, dins la sala ipostila, plena de colomnas, se preteniá crear una metafòra de la Creacion e lo mond. Las colomnas mostravan de plantas d’aiga. Al tet, i aviá de relèus que representavan lo cèl, amb de contellacions, e las parets remembravan las aigas del Nil, del temps que lo paviment remembrava la tèrra fèrma. En definitiva, l’union de la natura terrèstra e lo Cèl en un ensems, traversat pel fisèl dins lo temple, dempuèi la dintrada iniciala fins a la sala ipostila.

Respècte las piramidas, de grands bastiments funeraris dels faraons, semblavan tanben una espècia d’escalièr, per ajudar al faraon a ascendir cap a la divinitat e al cèl. Amb aqueles exemples, podèm afirmar que las civilizacions de Mesopotamia e Egipte bastiguèron de bastissas e de vilas que volián mostrar las siás cresenças religiosas.

Un article de Francesc Sangar*

*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.

Christian Andreu Nasquèt a Barcelona en 1972, estudièt jornalisme a l’Universitat Autonòma de Barcelona e son especialitat es la politica internacionala. Parla uech lengas dont l'occitan. A publicat lo libre Art i Lletres a Horta-Guinardó e a collaborat totjorn amb de jornals catalans, bascos e occitans coma La Veu del carrer, El Punt, Egin, A vòste e Jornalet. Es maridat, a dos enfants, Jana e Roger, e demòra a Reus.