Home ISTÒRIA ÒC, MAJESTAT, MONTPELHIÈR RESISTÍS…ENCARA
ÒC, MAJESTAT, MONTPELHIÈR RESISTÍS…ENCARA
0

ÒC, MAJESTAT, MONTPELHIÈR RESISTÍS…ENCARA

0

Paucas vilas occitanas e europèas patiguèron un sètge tan ferotge coma Montpelhièr en 1622. Maugrat las atacas de l’armada reiala de Loís XIII, los abitants protestants (o pas) de la vila resistiguèron un còp e un autre pendent prèp de tres meses. Fin finala, lo sobeiran mai poderós d’Euròpa i poguèt dintrar mas sens capèl (simbòl d’umilitat), sens d’armas e a pè. Los montpelhierencs avián demostrat al mond qu’èran entre los mai braves. E avián guanhat.

En 1621 lo rei de França decidiguèt impausar sa volontat tanben als uganauds occitans de Montpelhièr.

Lo sètge se debanèt pendent la primièra revòlta uganauda occitana e francesa del sègle XVIIIen. Aprés envasir Bearn, l’armada reiala de Loís XIII – malaconselhat per Richelieu – decidiguèt de marchar al Languedòc per mostrar la sieuna autoritat tanplan als uganauds. Montpèlhier demorava coma una de las vilas occitanas protestantas mai grandas. E caliá la sometre. Mas çò que Loís XIII sabiá pas èra que la sieuna conquista costariá tantas vidas pr’amor que los de Montpelhièr son estats totjorn un brave mond.

Èra començament d’agost de 1622 e lo monarca absolutista francés Loís XIII aviá envasit Bearn – puèi l’annexariá al reialme de França en tot perdre aquela nacion la sieuna independéncia politica -. Puèi marchèt fins Montalban e l’assetgèt. Mas poguèt pas la conquistar. Decidiguèt alara se dirigir vèrs l’autra vila mai importanta dels uganauds occitans, Montpelhièr.

I poguèt dintrar, òc, mas solament aprés aver perdut la batalha militara e en tot se mostrar umil. Solament aital i poguèt dintrar. Ansin, los montpelhierencs atanben se mostrèron umbles e demandèron perdon per aver resistit las atacas reialas. E s’agenolhèron davant lo rei francés. Totun, aquel fach foguèt jamai perdonat per Loís XIII que, qualques setmanas puèi comencèt de bastir una ciutadèla militarara per contrarotlar la vila.

Una guèrra particulara

Aprés voler demostrar totas las regions qual èra lo rei, qualqu’unas regions protestantas – entre aquelas las occitanas d’Aquitània, Languedòc e Provença – decidiguèron reconéisser pas la sieuna autoritat. E Enric de Rohan, duc e Prince uganaud comencèt una revòlta militara contra Loís XIII.

Aital, dempuèi las Cevenas conquistaràn los ugonots los castèls de Montlaur, Beuluòc e Sommières. Lo comandant de l’armada catolica, Enric de Montmorency, conquistarà ataplan Lunas e Graissessac e lo 7 d’abril de 1622 ambedoás armadas se trobaràn, mas decidisson se retirar sens aufrir batalha.

Aprés divèrses episòdis militars en l’airal, l’armada reiala arribarà a Montpelhièr pendent julhèt d’aquel quite an. Enric de Rohan contunha la guèrra en tot demandar mai voluntaris en las Cevenas e i enviarà un grand nombre de soldats. Mentre aquò se debana, Aigasmòrtas tomba e puèi tot lo Daufinat se sotmet al poder reial catolic. Mas l’arribada de l’armada reiala aurà ara de luchar contra prèp de 8 regiments uganauds occitans que Rohan a laissat dins la vila per la defendre.

Los montpelhierencs volguèron pas dubrir las pòrtas de la vila per paur de Condé, comandant de l’armada reiala.

Totun, un nòu tractat es signat lo 22 d’agost entre lo Duc Enric de Rohan e Loís XIII. Mas Montpelhièr vòl pas l’acceptar. E decidí resistir e dubrir pas las pòrtas de la vila. De fach, los sieus abitants an paur de Condé, nòu comandant de l’armada reiala. Es plan celèbre per los chaples qu’a fach entre la populacion de las vilas ont a dintrat. Amb el i a mai de 10.000 òmes – 30 regiments – que, de segur, son pas arribats per balhar de bèlas danças.

Lo sètge començat, Loís XIII arriba de Bezièrs e bastís son quartièr general en Castelnau, al nòrd de la vila. Lo famós engenhaire italian Josep Gamorini dirigirà los trabalhs e lèu i auràn doas atacas en doas partidas desparièras de la vila: la colomna de l’esquerra amb las gardias francesas, soïssas, e los regiments de Navarra, Piemont, Normandia, Estissac e Charmont. La colomna de la drecha amb 5 regiments occitans del Lengadòc e los de Montmorency e Condé.

Maugrat que la vila aviá pas agut defensas fins fasiá pauc ara a 16 modèrns bastions e pòt resistir totas las atacas. Mas i a un ponch feble, la Blancariá. Serà aquí ont atacarà un còp e un autre l’armada reiala francesa. Mas los montpelhierencs an coma cap de l’armada per defendre la vila Etienne d’Aimeric, que poirà refusar las atacas fins lo mes d’octubre.

Aprés aver pas pogut prene la Blancariá en agost, l’armada reiala francesa ensaja de conquistar lo 1 de setembre los barris situats prèp de Lez, amb los regiments de Normandia, Navarra, Piemont, Estissac e quatre regiments lengadocians. Dos jorns aprés, mai de 400 montpelhierencs atacan aqueles barris e destruson los trabalhs de defensa dels franceses. A mai, los regiments de Frabregas e Sent-Brez, amb mai de 1000 soldats son prèp d’èsser destrusits. Solament una contrataca d’Enric de Montmorency amb la Vielha Gardia pòt o arrestar.

Maugrat aquò, es nafrat en un camba amb una alabarda e lo sénher uganaud d’Agencourt li perdona la vida. Los franceses se retiran amb mai de 200 mòrts e entre eles lo duc de Fronsac, lo marqués de Beuvron, lo Vicomte de la Mota-Canilhac e lo sénher de Combalet.

Montpelhièr resistís…encara

Maugrat las atacas a la vila, lors abitants resisitián totjorn e l’armada francesa sabiá ja cossí far per la conquistar.

La ira de Loís XIII es granda. Cada còp que demanda se la vila es tombada los comandants respondon que pas, que Montpelhièr resistís…encara. Lo monarca francés compren pas res e demanda cossí es possible. Una soleta vila occitana contra l’armada del rei de França: los comandants baissan lo cap e dison que los de Montpelhièr son… fòrça braves !

A mai, una sortida de los regiments que defendon Montpelhièr contra las trencadas del regiment de Picardia finís amb la mòrt del sieu capitani. E l’engenhaire Josep Gamorini perd la vida per un còp de mosquet al cap. Aquò balha los assetjats l’escasença de bastir mai trabalhs de defensa en Sent Denis. Seràn pas perduts davant l’armada atacanta fins la fin del sètge.

La paciéncia de Loís XIII comença de finir. Demanda los paisans catolics de tota la region de l’avisar se arriba una armada uganauda d’Enric de Rohan amb de fuòcs. Lo 15 de setembre una bateriá de 12 canons dubrís fuòc sus Argencourt, qu’es ara un bastion que pòt arrestar totas las atacas. Tomba pas e pr’aquò lo 2 d’octobre los regiments de Navarra e Estissac l’atacan. Mas resistís.

Aprés aquela ataca los espitals franceses an tants nafrats qu’an de quitar luòc als malauts. I a de nafrats pertot. Jamai s’èra vista una causa aital. L’armada francesa es estonada. E Loís XIII colerós. Demanda mai d’artilhariá. E arriban mai canons, 36, per desolar la vila. Lo sètge a durat ja mai de 7 setmanas e alara es prèp d’arribar una armada uganauda amb Enric de Rohan e mai de 4000 òmes…

Pendent las guèrras dels uganauds occitans los soldats èran celèbres per lors vestimentas blancas.

Cal conquistar cossí siá Monpelhièr. Lo 2 d’octobre mai de tres atacas, una puèi l’autra, arriban sus la vila. Mas los 5000 soldats reials pòdon pas trincar las defensas occitanas. Los franceses laissan lo camp amb mai de 400 mòrts. A mai, es arribada una epidemia dins l’armada francesa e i a pauc manjar. Lo regiment de Berry, qu’aviá 1500 soldats, n’a ara mens de 600. Cossí far ?

Lo 7 de setembre arriba Lesdiguières amb 6 regiments mai. Loís XIII a ara una armada de mai de 20.000 soldats, mas lo jorn aprés es arribat tanben Rohan amb 4000 òmes. Urosament lo duc uganaud sap plan que comença de pèrdre supòrt internacional e decidís far un pacte amb lo rei. Demanda la vila de dubrir las pòrtas. Lo rei a confirmat que i aurà pas cap de repression contra la populacion. Solament cal una reconeissença de Loís XIII e lo pagament del sètge. Amb aquò n’i a pro. Tres jorns aprés lo sètge finís.

Lo 10 d’octobre Enric de Rohan s’agenolharà davant Loís XIII e li demanda perdon per aver començat una revòlta. Montpelhièr decidís atanben far la patz, una patz amb totes los onors. Loís XIII confirmarà l’Edicte de Nantas – libertat religiosa als ugonots – e aqueles accèptan abatre las defensas de las vilas protestantas de Montpelhièr, Nimes e Uzès.

10 jorns puèi, Loís XIII pòt dintrar solet dins Montpelhièr. La vila dubrís las pòrtas al rei de França. O fa sens cabal, sens capèl e sens cap d’arma. Totes demandan perdon e lo rei lo concedís. Maugrat la promesa reiala l’armada tanben dintra aprés dins Montpelhièr per abatre los murs. Totun, i a pas cap de chaple, cap mòrt mai. En 1624 Loís XIII ordena començar bastir la ciutadèla de Montepelhièr per contrarotlar la vila. I a pas cap confiança amb aqueles occitans. E se i a una nòva revòlta lo prètz es mai que naut. Melhor los contrarotlar abans.

Aital finiguèt un dels sètges mai ferotges de l’Occitània del sègle XVIIen. La vila de Monpelhièr aviá demostrat qu’èra una brava vila, fòrta e valenta. Qu’avián pas paur del rei de França. Aprés o mostrar, caliá contunhar la batalha ? La vila finiriá per tombar, un jorn o l’autre. La peticion resonabla de Rohan balhèt una bèla escasença a la vila. Montpelhièr dubriguèt solament las pòrtas a Loís XIII quora aquel dintrèt solet e sens d’armas. Cal pas res mai dire.

Christian Andreu*

*Dempuèi uèi trobarètz una pichona biografia dels redactors de Sapiéncia en la seccion Qui sèm.

Christian Andreu Nasquèt a Barcelona en 1972, estudièt jornalisme a l’Universitat Autonòma de Barcelona e son especialitat es la politica internacionala. Parla uech lengas dont l'occitan. A publicat lo libre Art i Lletres a Horta-Guinardó e a collaborat totjorn amb de jornals catalans, bascos e occitans coma La Veu del carrer, El Punt, Egin, A vòste e Jornalet. Es maridat, a dos enfants, Jana e Roger, e demòra a Reus.