Home ISTÒRIA L’ARMADA DE LA CROSADA
L’ARMADA DE LA CROSADA
0

L’ARMADA DE LA CROSADA

0

Èra pas la primièra Crosada convocada, mas èra la primièra de crestians contra autres crestians, e que se desvolopava en territòri de l’Euròpa occidental. La circonstància que los enemics foguèsson crestians, empediguèt que los cavalièrs templièrs, un dels mai importants òrdres militars de l’epòca, intervenguèsson en la disputa, perqué los sieus ideals los empedissián prene las armas contra autres crestians, encara que foguèsson siatz declarats d’“erètges”.

Los beneficis pels participants èran semblables als d’autras crosadas anterioras al Pròche Orient. La Glèisa catolica perdonava los pecats comeses, prometiá lo Paradís en morir, se produsissiá la paralizacion del pagament dels deutes e credits e se repartiriá lo patrimòni dels erètges. Aqueles crosats qu’aguèsson promés anar a Tèrra Santa, podián cambiar la siá promesa per aquela autra Crosada.

Los nòbles pretenián d’obténer de tèrras, de castèls o de títols.

Mas en aquela escasença, los crosats lor caldriá pas viatjar a travèrs de milièrs de quilomètres, en traversant la mar e lo desèrt, perque se produsiriá a la meteissa Euròpa, a paucas setmanas de viatge, e amb una climatologia fòrça mai favorabla. Nos cal pensar qu’a las Crosadas dins Tèrra Santa, fòrça combatents morissián pel camin pels longs viatges, la manca de neurituds, la climatologia extrèma o los atacs enemics abans d’arribar al destin.

Mas qui integrava l’armada de la Crosada contra los Albigeses?

Las chifras càmbian segon las fonts, e son entre vint mila e cinquanta mila. Guillermo de Tudela, autor navarrenc de la primièra “Canso de la Crosada”, explica que “aviá vint mil cavalièrs armats de tota sòrta e mai de dos cents mila abitants de pòbles e de paisans, sens comptar los capelans e los abitants de las vilas.”. Sabèm uèi que la chifra èra fòrça inferiora, encara que la crida del Papa Innocenci III obtenguèt fòrça adesions.

En aquela epòca, èra pas possible de mobilizar un contingent tan nombrós. Malgrat l’incertitud de la quantitat, la descripcion de Guillermo de Tudela nos ajuda conéisser la composicion del contingent. Nos cal prene en compte qu’en aquel periòde existissián pas d’armadas organizadas, coma posteriorament. Solament los monarcas e los senhors feudals dispausavan de pichons contingents professionals, Quan començava una guèrra, s’aumentavan amb las òsts, nòvas agropacions de cavalièrs e de vassals mobilizats pontualament,

La maximala autoritat de la Crosada contra los Albigeses foguèt Arnaud Almaric de Citeaux, de l’òrdre del Cister e nomenat dirèctament pel Papa. Innocenci III auriá preferit que foguèsse lo meteis rei Felip II August de França qui dirigiguèsse las operacions, mas de divèrses motius estrategics mantenguèron inicialament lo monarca francés defòra de l’operativa. Lo rei francés lutava al nòrd contra Anglatèrra e podiá pas dobrir una segonda linha de batalha al sud.

Aquela actitud iniciala del rei Felip se deuriá tambén segurament per l’objectiu de ganhar de temps e daissar clar al Papa que l’iniciativa militara seriá reiala e pas papala. E que los beneficis economics e territorials que s’atenguèsson, serián per la monarquia. Autres opinan que benlèu los ligams familiars entre lo monarca francés e lo comte de Tolosa (èran de cosins) frenèt Felip. O esperava benlèu a veire coma evolucionavan los evenements. Degun podiá pas assegurar qu’aquela operacion acabèsse plan. Malgrat aquela actitud, lo monarca francés enebiguèt pas als sieus nòbles d’anar a la Crosada. E dempuèi lo mes d’Agost de 1209, foguèt Simon de Montfort la maximala autoritat en tèrmes militars.

Coma totas las Crosadas, la noblesa, acompanhada de las siás armadas particularas, dirigidas per sergents e integradas per de cavalièrs, de portaires, de bloquièrs…totes eles vassals de lors fèus, dirigissiá l’armada. Poiriam pensar que totes los nòbles aderits a la Crosada èran originaris de las tèrras d’oïl, mas tanben s’amassèron de nòbles de las tèrras d’òc.

La maximala autoritat de la Crosada contra los Albigeses foguèt Arnaud Almaric de Citeaux.

Entre totes aqueles nòbles, aperaquí de cinc cents, trobam lo pòrti Eudes III de Borgonha, lo comte Hervé IV de Donzy, lo comte de Saint Pol Gaucher de Chatillon, Pierre de Courtenay, Thibaud de Bar, Guichard de Beaujeu, Gauthier de Joigny, Guy de Lévis, lo senescal d’Anjou Guillaume de Rocher, Azemar de Peitieus, lo vescomte d’Andusa, los comtes d’Auvèrnhe, e un còp començada la Crosada qualques nòbles occitans, en veire la barbariá de l’armada crosada, s’apondèt als agressors.

Qué cercavan los nòbles participants? Podèm pas dobtar que pretenián d’obténer de compensacions economicas de la siá participacion, coma de tèrras, de castèls o de títols, sustot per part d’aqueles nòbles paures o sens possessions. O los nòbles occitans participants, per paur de pèrdre las siás possessions o amb desir de poder recebre las tèrras dels autres nòbles occitans qu’avián aculhit e defendut erètges. Mas se movián tanben fòrça d’eles per conviccions religiosas. Lo meteis Simon de Montfort es un exemple evident.

I anèron tanben fòrça membres importants de la Glèisa catolica, coma los arquevesques de Sens, Rouen, Reims e los avesques de Nevers, Bayeux, Lisieux, Chartres e Autan, entre d’autres. E en lo cas eclesiastic, i aviá pas de diferéncias entre lo nòrd e lo sud, perque tot l’estament catolic voliá maselar l’”eretgia”. L’arquevesque de Bordèu o los avesques de Clarmont e d’Agen acompanhèron tanben los crosats. E fòrça capelans del ”bas clergat” faguèron partida tanben del cortègi.

Los mercenaris, nomenats “routiers” o “ribalds”, èran contractats e se movián pas per de principis religioses, mas per lo prèmi obtengut mejançant lo sacatge de las vilas ocupadas. Avián convertit la guèrra en un mestièr e qualqu’uns d’eles se fasián acompanhar de las siás familhas de manièra nomada. Acostumavan a mostrar una cruseltat fòrça mai anaudita, e l’assassinada e la violacion èran de procediments abituals pendent las siás accions. Èran originaris de fòrça reialmes e territòris europèus coma Aragon, Navarra, Brabant e las tèrras d’oïl, entre autres.

Fin finala, los òmes del “póble bas”, qu’èran los piègers armats, abitualament combatián pas e èran los encargats de transportar totes los objèctes que integravan lo campament, amb d’armas, d etendas de campanha, de neurituds…Aqueles òmes paures sabián que las possibilitats d’obténer de grandas compensacions èran redusidas, e se movián abitualament per de conviccions religiosas.

En aquelas mobilizacions èran tanben presentas de femnas per codinar, cóser, ruscar la ròba… e tanben trobam de prostituidas.

Sens desbrembar las atrocitats que los crosats cometèsson en lo sieu sanguinari periple, avèm pas de desbrembar tanben que la preséncia d’aquela armada significava un caòs per las vilas per ont passavan, pr’amor que los abitants devián provesir de neurituds als soldats. E los abuses de tota sòrta frequents entre la populacion civila. Vertadièrament, lo pas d’un cortègi militar d’aquelas caracteristicas èra una sangarrèra per quina vila que siá que se trobès al sieu camin.

Las tacticas e las armas utilizadas en los desparièrs conflictes medievals cambièt pas tròp al cors dels sègles e l’ais fondamental de l’armada èra la cavalariá, fòrça mai efectiva en l’atac. Los cavalièrs èran acompanhats (e protegits) amb d’estrechas filas ont los cavalièrs mens protegits se situavan davant, seguits pels vassals amb d’armadura e los sergents. Èra fòrça important que l’infantariá e la cavalariá foguèsson plan coordinadas. L’infantariá iniciava l’atac, en preparant lo terren per l’atac de la cavalariá…

Un article de  de Francesc Sangar

L’entrevista tota la trobarètz dins Territòri de Catars, lo primièr numeric en linha de lenga occitana sus lo catarisme, amb lo qual Sapiéncia a un acòrdi de cooperacion. Podètz legir l’article entièr aicí.

Christian Andreu Nasquèt a Barcelona en 1972, estudièt jornalisme a l’Universitat Autonòma de Barcelona e son especialitat es la politica internacionala. Parla uech lengas dont l'occitan. A publicat lo libre Art i Lletres a Horta-Guinardó e a collaborat totjorn amb de jornals catalans, bascos e occitans coma La Veu del carrer, El Punt, Egin, A vòste e Jornalet. Es maridat, a dos enfants, Jana e Roger, e demòra a Reus.