Home GEOGRAFIA BIOGEOGRAFIA E PAISATGES PIRENENCS
BIOGEOGRAFIA E PAISATGES PIRENENCS
0

BIOGEOGRAFIA E PAISATGES PIRENENCS

0
0

Cal remembrar que lo primièr pargue nacional foguèt creat als Estats Units l’an 1872, a Yellowstone ; aquò ajudèt a desvolopar una consciéncia nòva que creisserà tot lo long del sègle XX e que soslinhará l’interès pels paisatges e l’environament per la biodiversitat. Al sègle XXI los Pirenèus, vertadièr tresaur natural del planeta Tèrra son encara una entitat excepcionala pels geografs en tot parlar de flòra, fauna, biomas e civilizacions.

Mas, perqué ? Per çò que la latitud dels Pirenèus a una situacion geografica qu’a demorat pendent fòrça temps d’una manièra singulara en Euròpa. Aital, aqueste relèu poderós conten la cadena cantabrica (Picos de Europa), nascut del truc que i aguèt fa milions d’annadas entre Euròpa e la placa iberica es demorat relativament isolat pendent fòrça sègles. Una longa cronologia d’aqueste espaci salvatge mòstra qu’es estat lo luòc ont demorava l’aujòl de l’ors ( un animal mai qu’emblematic) dempuèi milions d’ans. Lo conegut ors de las balmas i visquèt amassa amb l’ors brun, l’espècia que coneissèm uèi.

Saxifraga longifolia es una espècia endemica dels Pirenèus.

Puèi arribarà la coexistència entre l’òme e la fauna que coneissèm uèi. Aquesta istòria biogeografica es relativa als biomas dels accidentats paisatges pirenencs. Aquestes biomas son uns vectors estonants per debatre sul destin de l’environament salvatge tipic del luòc qu’includís tanben d’autras espècias coma lops, lòps cervièrs, isards, marmòtas, boquetins iberics, moflons de Còrsega, loiras e rapaças e una flòra endemica coma la Ramondia myconi, o las Saxifraga longifolia.

Après lo rescontre de Rio en 1992, e puèi l’An Internacional de la Biodiversitat en 2010, los objectius son ara mai grands ; la conservacion de la biodiversitat o l’utilizacion racionala de las ressorças geneticas. Natura 2000 es un polit ensems terrèstre e marin de proteccion iniciat per Euròpa en Occitània e pro eficaç dins los Pirenèus. Mas tanben i a una autra Euròpa que vei las causas d’un autre biais qu’es contrari.

Pargue Nacional d’Ordesa e Naut Aragon.

Se caldriá demandar quala es estada l’evolucion d’un espaci geografic qu’a conegut de braves cambis naturals e tanben antropics al long dels sègles, e particularament, dempuèi l’Edat Mejana. Los Pirenèus, país de pastors, de rotas termalas, resèrva de pesca e de caça (centre alimentari pendent lo temps de l’agropastoralisme), an recebuts d’influéncias culturalas de las missions teologicas. Lors territòris, amb una tradicion mai que fòrta, an conegut l’indústria del torisme e del léser, los anoncis publicitaris e fin finala los pargues zoologics. E tot aquò sens respectar l’evolucion del cambi environamental.

L’arribada del sègle XIX

La naissença de l’alpinisme als Pirenèus es totjorn estat restacat a l’exploracion cartografica alpina del sègle XIX. Las generacions nascudas après la guèrra an balhat aital una mai granda prioritat al relèu e als itineraris en tot desmembrar cossí èra l’impacte dels visitants sus lo patrimòni e las riquesas naturalas dels Pirenèus e lo sieu litoral. Urosament, per çò que tòca a las espècias de nauta montanha, avèm pogut assistir, e fòrça abans las iniciativas internacionalas de las annadas 70 e 80, al desvolopament d’espacis protegits, qu’an permés e permeton encara d’observar la fauna dels vertebrats mai completa de tota Euròpa.

La marmòta, desapareguda dels Pirenèus fa 15.000 ans, i tòrna a demorar dempuèi 1948.

Aquò es estat possible mercés a la legislacion environamentala qu’avèm uèi. Mas ailàs amb un mensprètz agricòla dels territòris occitan, aragonés e catalan. Al costat d’aquò tanben se pòt veire una reconquista d’espacis naturals qu’a coma mission lo retorn de la fauna salvatja. Mas seriá s’enganar se se balhava pas cap d’ajuda a l’agropastoralisme qu’encara es vital per conservar un espaci de montanha amb tota la sieuna diversitat biològica de flòra e fauna e del paisatge.

I a tanben divèrsas iniciativas o reconversions en preparacion, inapropriadas, que poirián metre en dangièr l’equilibri excepcional dels Pirenèus que siá la biodiversitat o lo biais d’abordar aquestas montanhas sens cap d’artifici. En 1997 l’UNESCO balhèt dos titols, al nivèl cultural e natural, al classament dels Pirenèus-Monte Perdido (3 355 m), amb de bravas missions pels pargues nacionals : lo Pargue Nacional d’Ordesa e del Mont Perdut – ja creat en 1918 dins lo naut Aragon e lo Pargue Nacional dels Pirenèus, creat en 1967.

Un joièl per de toristas e recercaires

Los Pirenèus al Pargue Nacional del Montgrí, en Catalonha.

La peninsula catalana de Cap Creus tanben es un plan bon exemple de proteccion dels airals. Es, dempuèi la sieuna proteccion legislativa, una zòna amb plan atractiva pels toristas mas tanben per cercaires. Per contra, lo primièr massís europèu, lo Mont Blanc, contunha sens una bona legislacion per lo protegir amb una subrexplotacion mercantila. Lo massís dels Posets o de Llardana (3 375 m), lo segond mai grand massís dels Pirenèus, a pogut evitar fins uèi la linha de nauta tension franco-iberica (Pòrt de Lapez) e demòra dins un estat salvatge absolut.

D’autras montanhas mai nautas, coma l’Aneto (3 404 m) o la Maladeta, que tanben an pogut ja evitar los teleferics e d’autres mejans d’explotacion, son ara objècte d’un projècte que los poiriá convertir en un Disneyland en tot desbrembar que son de luòcs amb d’itineraris naturals e d’espacis de civilizacions ancianas. Aital, l’Aneto poiriá devenir coma n’ es pel primièr massís dels Alps confrontat la contaminacion environamentala e a la polucion que ja arriba a la Val de l’Arve. E solament la creacion d’un espaci de prolongacion d’un Pargue Nacional entre Posets e Maladeta poiriá salvar lo paisatge de determinadas envejas cobesas transfrontalièras.

La loira es una espècia qu’encara uèi demora en qualqu’unas regions del Pirenèus.

L’objècte d’aqueste article sus la biodiversitat, la valor del paisatge e de las nòstras civilizacions pastoralas ancianas mas tanben modèrnas es de los restacar amb la sciéncia geografica mai viva, aquela dels Pierenèus, que remembra l’importància d’aver d’experiéncias environamentalas, renovablas al nivèl uman sens far de santuaris. Sabèm, que l’excepcion pirenenca en Occitània e païses vesins sus lo vessant iberic contunha d’èsser fragil e que se cal aprestar pel futur.

La volontat recenta de traficar la bona Lei Litorala francesa demanda una vigilància contunha dels ciutadans se vòlon laissar quicòm als sieus filhs. De mai, l’escomesa per uèi es lo cambi climatic mondial que concernís evidentament los Pirenèus e la Mediterrànea demanda un trabalh dels bèls. Fin finala, aqueste es un espaci geografic pirenenc, amb sos òmes, sa biodiversitat excepcionala e sas istòrias passionalas clau tota la paradòxa de nòstra umanitat? Es pas un testimòni d’un destin comun, d’un equilibri entre l’òme e lo sieu indispensable environament natural ?

Tèxt e fòtos :

Jean-Claude Tournou-Bergonzat

LEAVE YOUR COMMENT

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *